Cristòfor Colom, “Joan Colom” i Jon Skolp

            El meu admirat historiador Luis Ulloa [ El pre-descubrimiento hispano-catalán de América en 1477 ― Xristo-Ferens Colom, Fernando el Católico y la Cataluña española, París, 1928, pp. 126-134] intenta demostrar que el nom de pila del descobridor d’Amèrica era Joan Baptista i no Cristòfor. L’historiador peruà comença assenyalant que Colom firmava de vegades com Xristo-Ferens. Xristo, en grec, equival a “l’ungid” i la veu llatina ferens significa “el que porta”, “el portador”. I prossegueix Ulloa: <<Però la generalitat dels autors que s’ha acontentat amb dir sobre aquest punt que Colom va voler així ressaltar el seu caràcter de portador o propagador de la fe cristiana al Nou Món>>.

            Recorda també Ulloa que el cosmògraf català Jaume Ferrer de Blanes, en una carta a Colom datada a Burgos el 5 d’agost de 1495, diu: “Y, cierto, en esto que diré no pienso errar, que el oficio que vos, Señor tenéis, vos pone en cuenta de apóstol y ambaxador de Dios, mandado por su divinal juizio a faser conocer su sancto nombre en partes de incógnita verdad” (“ I, cert, en això que diré no penso errar, que l’ofici que vós, Senyor teniu, us posa en compte d’apòstol i ambaixador de Déu, menat pel seu divinal judici a fer conèixer el seu sant nom en parts d’incògnita veritat”). De manera que Luis Ulloa, animat per les paraules de Jaume Ferrer de Blanes, s’atreveix a escriure que: “En efecte, si Colom es va dir i potser es va creure ― com ho creia Ferrer de Blanes ― llegat i ambaixador de Déu, és que el seu nom li suggerí aquesta presumpció, i lluny de què el mot Xristo-Ferens hagi pervingut d’un concepte messiànic, fou aquest concepte el que sorgí del nom del descobridor”. I afegeix: <<És que Colom no es va anomenar Cristòfor (traducció de l’italià Cristoforo), com fins avui s’ha suposat i com el genovisme sosté, sinó Joan Baptista. Al mateix temps, Xristo-Ferens no és altra cosa que una simple equivalència d’aquell nom, d’un dictat, una denominació de Joan Baptista. És fàcil de veure-ho>>, diu Ulloa. Doncs jo no ho veig tan clar.

            Així les coses, Luis Ulloa, que també podia equivocar-se, com tots els humans, ha servit de pretext i clau ardent i al qual s’han agafat alguns investigadors contemporanis, defensors de la catalanitat de Cristòfor Colom, que així poden “presentar” un fantasmal descobridor anomenat Joan Colom, nom que no és difícil de localitzar; millor dit, és molt abundant en els territoris que formaren l’antiga Corona d’Aragó, incloent el Principat de Catalunya. Però el tema no és tan senzill com pretenen.

            En canvi, sí que és cert que Colom era devot de Sant Joan Baptista i així es reflecteix en el Libro de las Profecías escrit per Colom amb la col·laboració de fra Gaspar Gorricio. I també és veritat que a l’illa de Boriquen, l’actual Puerto Rico, el descobridor la va batejar amb el nom de Juan Bautista. Tanmateix, tenint molt present que Colom va navegar com a corsari en vaixells de Renat d’Anjou, el qual mantenia estretes relacions amb la Orden del Hospital de San Juan Bautista de Jerusalén, aleshores a l’illa de Rodas [Lecoy de la Marche, Le roi René, sa vie, son administration, ses travaux artistiques et literaires, d’après les documents inédits des archives de France et d’Italie, París, 1875, vol. I, p. 529] prefereixo pensar, i tinc tot el dret a fer-ho, que Colom era devot de Sant Joan Baptista perquè havia tingut estretes relacions amb els Cavallers de la Orden del Hospital en els temps en què navegava pel Mediterrani oriental.

            Abundant en el tema, Luis Ulloa conclou que de l’estudi de les famoses sigles que formen l’enigmàtica firma de Colom, la i grega, Y, <<és molt possible que signifiqui Ysabel, que seria per a indicar el veritable nom de pila de Colom: Joan Baptista, fill d’Ysabel i Zacaries. El simbolisme entre religiós i onomàstic de les sigles, quedaria així complet>>.

            Per acabar amb Luis Ulloa, l’historiador que vingué a Espanya a la recerca del “Colom gallec” i es va trobar amb el “Colom català”, per a desesperació de Benito Mussolini i els historiadors italians, és just dir que els investigadors colombins de Catalunya i de Balears estem en deute amb ell. Per altra part, el plantejament de què el nom de pila del descobridor era Joan Baptista i no Cristòfor, que no comparteixo en absolut, va portar a Ulloa a confondre a un famós navegant norueg amb el descobridor d’Amèrica, com veurem més endavant. Llàstima!

            El problema de les devocions de Colom i el misteri de les sigles de la seva firma també ha estat estudiat per Alain Milhou [Colón y su mentalidad mesiánica en el ambiente franciscano español, Valladolid, 1983, pp. 53-90] i assenyala que un sant apareix en primer pla: Sant Joan Baptista, ja que no tan sols bateja amb el seu nom l’illa de Boriquen; illa de Sant Joan Baptista — avui Puerto Rico — sinó que li dedica al Precursor, en el Libro de las Profecías, un poema titulat “Gozos de San Juan Bautista”. Respecte al significat de les sigles, Alain Milhou proposa que la X és Xristoforus, la M seria Maria i la Y grega Yoannes, referència clara a Sant Joan Baptista, de qui Colom — segons Milhou — era molt devot.

            Seguint amb les interpretacions de la firma de Colom, Simon Wiesenthal [Operación Nuevo Mundo — La misión secreta de Cristóbal Colón, Barcelona, 1976, pp. 120-121] proposa que els partidaris de l’ascendència hebrea — entre els quals em trobo, cosa que no significa que accepti totalment les seves conclusions en el cas que ens ocupa — llegeixen la Y com Yehova. Al mateix temps, Wiesenthal diu que el Xpo (Xristo) Ferens només figura en les cartes amb el signe bet-hai, dirigides al seu fill Diego. En les altres cartes — diu Wiesenthal— Colom firma a sota de les sigles com l’Almirall, per tal que el seu fill pogués mostrar-les a altres persones.

            La veritat és que el meu admirat Simon Wiesenthal s’equivoca. Com a mínim, que jo sàpiga, Cristòfor Colom utilitzà la firma Xpo Ferens en dues ocasions. Així es pot veure en el “Lliurament a favor de Diego Rodríguez”, del 7 de setembre de 1504; i en el “Lliurament a favor de Rodrigo Viscaíno i de Francisco Niño”, del 8 de setembre de 1504 [veure Documentos Colombinos en la Casa de Alba, Madrid-Sevilla, 1987, pp. 74 i 75].

            En fi, puix que són molts els investigadors que han intentat desxifrar i explicar el significat de les sigles de la firma de Colom, a més a més d’Ulloa, Milhou i Wiesenthal, jo també m’he proposat donar la meva opinió sobre el tema. Mentre no se’m demostri el contrari X M Y poden significar, Perquè no? XRISTOFOR MARINER YVIÇA. O el que és el mateix: “Cristòfor mariner d’Eivissa”.

EL NORUEG JON SKOLP (JOHANNES SCOLVUS) I CRISTÒFOR COLOM

            No fa falta repetir molts detalls sobre el viatge que Colom realitzà a Islàndia el 1477, “la Connexió Noruega de Colom”, però sí recordar-ho i aprofito l’ocasió per a aportar noves dades que he trobat recentment. Explica l’historiador norueg J. Kr. Tornöe [Columbus in the Artic? And the Vineland literature, Oslo, 1965, pp. 57-68] que el rei Erik de Dinamarca estava casat amb una cosina del príncep Enric el navegant, de Portugal, i que gràcies a aquesta relació s’establí una cooperació entre les dues corones per a buscar una ruta cap a l’oest per l’Atlàntic Nord; és a dir, cap a la Xina i Àsia. El rei portuguès morí el 1460 sense haver pogut portar a la pràctica la seva política d’expansió marítima, però la van continuar Alfons V de Portugal i el rei Christián I d’Escandinàvia. Ambdós organitzaren l’expedició Pining-Porthost cap a 1470-1473 i no se’n sabia res d’aquest viatge fins que el Dr. Louis Bobé, el 1909, va trobar una carta de Carsten Grip, alcalde de Kiel, al rei Christian III, en la qual s’informa que l’expedició de Pining-Porthost es va fer a demanda del rei de Portugal.

            Segons sembla, el viatge cap a Groenlàndia i l’Àrtic s’inicià cap a 1470/1471 i hi participà el navegant portuguès Joao Vaz-Corte Real, que tingué tres fills també exploradors. La prova d’això és que Sofus Larsen ha trobat el seu nom en mapes antics a la terra de El Labrador. I per tal com Joao Vaz-Corte Real estava a Portugal la tardor de 1473, es pot deduir que el viatge d’exploració al qual m’estic referint tingué lloc entre els anys 1470 i 1473.

            Un altre viatge és el de Jon Skolp a Islàndia i Groenlàndia, que s’inicià a finals de 1476 i en el qual participà Cristòfor Colom, com s’ha dit anteriorment. En una carta de Martín Behaim al rei de Portugal, datada el 14 de juliol de 1493, es diu que el Duc de Moscou descobrí fa uns anys l’illa de Groenlàndia, que solament pot ser una referència a Jon Skolp (llatinitzat com a Johannes Scolvus), expedició de 1476, puix que en documents escrits en llatí es parla de Johannes Scolvus ‘polonus’, en lloc de pilotus. Skolp seria així polac i Groenlàndia pertanyeria a Rússia, tot per error en transcriure polac en lloc de pilot, fet que en el seu moment no fou detectat per Behaim. Però una cosa molt significativa és que el 1493 hi havia una nombrosa colònia noruega a Groenlàndia i que Skolp tenia allà la seva base.

            El cert és que J. Kr. Tornöe ha documentat a dos germans Skolp: Simon i Jon, casats amb les filles del rei Harald Gille, família que vivia a la localitat de Halkjelsvisk Volda, a poques milles al nord de la península de Stad, d’on salpaven els vaixells cap a les illes Faroer, Islàndia i Groenlàndia. Jon Skolp, doncs, capitanejà l’expedició de 1475 i queda clar que era escandinau i no rus.

            Per altra part, vull posar en relleu que en un document escrit en anglès i publicat per Nansen el 1575 [In Northern Mists (A les bromes del Nord), vol. II, p. 130] es diu: <<In the north side of this passage, John Scolus [Scolvus], a pilot of Denmark, was in anno 1476>>. El seu significat és: <<A la part nord d’aquest pas estret, Jon Scolus [Scolvus], un pilot de Dinamarca, estigué a l’any 1476>>. És alguna cosa com ara la certificació d’allò dit abans: hi hagué un pilot danès o norueg, tant és perquè tenien el mateix rei, i no s’hi ha de donar més voltes.

            A més en el globus de Gemma Frisius i Gerhard Mercator, el 1537, també es mostra l’estret ‘Fretum trium fratrum’ que Johannes Scolvus travessà el 1476. Hi ha altres fonts que es refereixen al viatge de Johannes Skolp i tots estan d’acord en què tingué lloc el 1476, en el qual, sens dubte, participà el nostre Cristòfor Colom.

            En conseqüència, Luis Ulloa estava molt equivocat: Jon Skolp, el Johannes Scolvus llatinitzat, era un navegant escandinau, ben documentat, que no pot ser confós amb Cristòfor Colom. I punt.

            Per a acabar, anem a veure el que va escriure respecte al seu pare Fernando Colom a Historia del Almirante [a Historia 16, edició de Luis Arranz, Madrid, 1984, p. 49]: <<... perquè sent el seu propi nom Cristòfor, es sabés d’autèntic, és a saber, de Crist, per qui per a la salut d’aquella gent havia de ser enviat>>. No hi ha res més a dir.

            És el que diu Edward H. Carr a ¿Qué es la historia?: les anomenades dades bàsiques, que són les mateixes per a tots els historiadors, més aviat solen pertànyer a la categoria de matèries primeres de l’historiador que a la història mateixa. I afegeix l’eminent historiador: <<Solia dir-se que els fets parlen per sí sols. És fals, per suposat. Els fets només parlen quan l’historiador apel·la a ells: ell és qui decideix a quins fets es dóna pas, i en quin ordre i context fer-ho. Si no m’equivoco — remata ― era un personatge de Pirandello el què deia que un fet és com un sac: no es té a peu dret si no hi fiquem alguna cosa a dins>>. És el que sol passar a molts investigadors colombins: no fiquen res a dins del sac.

nitoverdera@arrakis.es