CRISTÒFOR COLOM I ELS ARXIUS D’EIVISSA

            El veritable cognom o llinatge del descobridor del Nou Món era Colom i no Colón com es diu a les Capitulaciones de Santa Fe de l’abril de 1492. Així ho testimonia, en dóna fe, l’historiador Gonzalo Fernández de Oviedo y Valdés (1478-1557) a Historia general y natural de las Indias, Islas y Tierra Firme del Mar Océano, obra que fou publicada per la Real Academia de la Historia de España l’any 1851. Gonzalo Fernández de Oviedo, que en tota la seva història parla de Colom referint-se al navegant, als seus germans, fills i família restant, informant-nos que va conèixer l’home que va pactar amb els Reis Catòlics durant el setge de Granada, que el va veure arribar a Barcelona a la tornada del primer viatge i, per afegiment, fou patge a la cort reial al mateix temps que Diego Colom, fill primogènit de l’Almirall. Sens cap dubte, Oviedo tenia raons molt poderoses per a escriure que el llinatge del descobridor i la seva família era Colom, motius que només poden derivar del coneixement i tracte directe que tingué amb el navegant i el seu entorn familiar. A Oviedo no li van haver d’explicar – ho diu ell mateix -, sinó que va viure molt de prop els fets esdevinguts abans i després del descobriment.

            Per altra banda, a Bibliografía Colombina [Real Academia de la Historia, Madrid, 1892, p. 4], hi ha la següent anotació: <<Al fol. 89 v., de 16 de junio 1488: Di a Cristóbal Colom tres mil maravedís por cédula de Sus Altezas>>. L’anotació es troba als comptes del tresorer de Sevilla, Francisco González.

A Bibliografía Colombina es diu també que l’anotació citada es troba a l’Archivo de Simancas, Contadurías Generales, 1a època, número 43, Colección de documentos inéditos de Indias, t. XIX, p. 456-457.

            Aleshores, puix que el cognom o llinatge Colom és originari de les terres que formaven la Confederació Catalano-Aragonesa, l’antiga Corona d’Aragó, seria just pensar que la família del descobridor d’Amèrica era natural d’algun dels seus territoris: Catalunya, València, Balears. En canvi, des de fa més de 500 anys, han sorgit diverses teories que fan al descobridor natural de Gènova, Savona, Milà, Còrcega, Galícia, Portugal, Castella, Grècia i fins i tot Noruega. També es disputen el bressol de Cristòfor Colom diversos llocs del Principat de Catalunya, Mallorca i Eivissa. És a dir, el genial navegant és l’home més disputat de la història. Tanmateix, només va poder néixer en un sol lloc.

            El gran problema que tenen totes les teories que presenten un Cristoforo Colombo, Colón o Colonne com a aspirants al títol de descobridor és que semblen ignorar a gratcient que el veritable llinatge del descobridor era Colom. I així ho diuen Oviedo i els documents oficials de l’època, com hem vist abans.

            Però els falsaris de la història s’obliden d’alguna cosa més: Cristòfor Colom, i encara avui en dia els seus descendents, va utilitzar en el seu escut unes armes catalanes no existents en cap altra nació. Cristòfor Colom no tenia com a llengües maternes el toscà [base de l’actual italià], ni el genovès, ni el portuguès, ni el castellà. Així, de manera científica, ho va deixar escrit el gran filòleg espanyol Ramón Menéndez Pidal [La lengua de Cristóbal Colón, Buenos Aires, Espasa-Calpe, 1944].

            Al mateix temps, s’ha anat dient per part de diversos historiadors que en els escrits del descobridor s’hi troben alguns catalanismes, però no passen d’aquí, no aprofundeixen, de tal manera que durant molts anys vaig estudiar tots els seus textos per a intentar esbrinar la veritat i crec haver demostrat que la llengua materna de Colom era la catalana [Cristóbal Colón, catalanoparlante, Eivissa, Mediterrània-Eivissa, 1994].

            Ara bé, el fet que el descobridor tingués el català com a llengua materna no ofereix una solució respecte a si era natural o tingué arrels al Principat de Catalunya, a Mallorca o a Eivissa. En realitat, la meva llarga investigació ha servit per a consolidar la molt fundada sospita de què Cristòfor Colom era català de nació i ha anat com anell al dit a tots els meus amics i companys d’investigació, tots membres del Centre d’Estudis Colombins d’Òmnium Cultural de Barcelona. I jo, de veritat, estic molt content perquè aquí i ara es tracta de desxifrar l’enigma colombí, de trobar la veritat i poder presentar-la al món sencer.

            Tanmateix, hi ha un fet transcendental a la vida de Cristòfor Colom que, científicament, l’acosta a una terra determinada. Es tracta dels noms que va utilitzar en els quatre viatges per a batejar els accidents geogràfics, els topònims, que venen a provar que el descobridor coneixia molt bé i que li eren agradables les costes d’Eivissa i Formentera. Es tracta d’una altra investigació inèdita [De Ibiza y Formentera al Caribe – Cristóbal Colón y la toponimia, Eivissa, 2000], on hi he analitzat fis a 197 noms, amb el resultat de que descartant els conjunturals, les advocacions marianes i de sants, la majoria es troben a les illes Pitiüses i coincideixen amb noms molt característics de la nostra costa. Colom, doncs, traslladà molts topònims del Mediterrani Occidental al Carib, especialment eivissencs i formenterencs, però, curiosament, per a desesper dels defensors d’un Colom italià, cap és de Gènova ni de Ligúria.

            Cristóbal Colón, duc de Veragua, em digué en una carta datada el 23 de maig de 2000, que el llibre <<És un magnífic treball. Veig com un encert l’extensió que ha plantejat ja que no s’ha cenyit tan sols a aquells topònims que poguessin tenir relació amb les Pitiüses, sinó que, amb un criteri generalista que aplaudeixo, s’ha proposat estudiar tots els què ha trobat, fos quin fos el motiu que va originar el topònim. Molts investigadors ho agrairan>>. I afegeix: <<També el recordaran quan puguin trobar en la seva obra una explicació coherent als termes d’origen català o balear tan singulars com cheranero, que als castellanoparlants ens resulten inintel·ligibles>>. El mot cheranero, utilitzat per Colom en el primer viatge, diuen alguns historiadors que significa Quersoneso i algun o altre carenero, però, en realitat, és una castellanització del català serener/xerener, que equival a recer, abric.

El cognom o llinatge Colom a Catalunya i Balears

            La veritat és que els investigadors catalans, entestats en demostrar que Cristòfor Colom i els seus germans Diego y Bartolomé eren naturals del Principat de Catalunya, han localitzat en els arxius històrics, en els de protocols notarials de Barcelona i en altres ciutats catalanes a diverses famílies Colom, entre elles algunes que van donar personatges importants a la vida política, religiosa i social del Principat [veure Colom i el Món català, Centre d’Estudis Colombins, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona, 1993]. A Mallorca, que també compten amb molts bons arxius històrics i de protocols notarials, també s’hi han localitzat nombrosos Colom, però, a l’igual que al Principat de Catalunya, els investigadors colombins no han estat capaços de trobar una família de la qual haurien pogut sortir els tres germans Colom que, a partir de 1492, foren coneguts oficialment amb el cognom Colón a Castella i Lleó.

            Pel que fa a Eivissa [veure Nito Verdera, La verdad de un nacimiento – Colón ibicenco, Kaydeda, Madrid, 1988, pp. 202, 203, 204, 232-234], a l’arxiu històric hi ha documentat un Bernat Colom, un dels tres jurats de l’illa, que l’any 1340 va viatjar a Perpignan per a entrevistar-se amb el rei Jaume III. Hi hagué un Joan Colom que el 1379 tenia el monopoli a Eivissa sobre els drets d’entrada i sortida de captius. També es troba documentat a l’Arxiu de la Catedral d’Eivissa un Francesc Colom, que el 1385, en qualitat de procurador de la Universitat (institució d’autogovern) va negociar certs assumptes a Barcelona amb el rei Pere IV.

            Els Colom d’Eivissa, doncs, per la seva posició política, social i econòmica deurien ser una branca dels Colom que tenien propietats al Call jueu de Barcelona [R. Carreras Valls, Los catalanes Juan Cabot y Cristóbal Colom, Barcelona, 1931, p. 109], i és que el navegant descobridor d’Amèrica només s’explica cam a català de nació i d’ascendència jueva [veure Nito Verdera, Cristóbal Colón, originario de Ibiza y criptojudío, Consell Insular d’Eivissa i Formentera, Eivissa, 1999].

Pobresa documental dels arxius d’Eivissa

            L’historiador peruà Luis Ulloa [veure El pre-descubrimiento hispano-catalán de América en 1477/Xristo-Ferens Colom, Fernando el Católico y la Cataluña española, París, 1928, pp. 251 i 252], diu que <<Quan, amb el criteri de veritat que informa la tesi catalana, i prèvies totes les garanties morals que sóc el primer en exigir, s’hagi acabat de revisar i de depurar radicalment les fonts de la bibliografia colombina, tasca que no es troba a l’abast d’un home, sinó que requereix l’esforç de molts; quan s’hagi acabat el registre intel·ligent i a fons dels arxius de Catalunya, inclosos els de les antigues províncies catalanitzades, els d’Aragó i Navarra i els de certes províncies de França (Provença i Bearn), molt en especial els arxius notarials; quan es procedeixi a la catalogació de tots els Colom catalans del S.XV, com s’ha fet la dels Colombo genovesos; aleshores, estem segurs, malgrat la malevolència dels homes i de les injúries del temps, la quantitat de papers que es reculli relatius a la personalitat del veritable descobridor de la que és avui Amèrica, serà tan gran, i les revelacions que ells continguin, tals que es podrà reconstruir minuciosament la genealogia i la biografia del gran mariner>>.

            Resulta, tanmateix, que a Eivissa no es pot portar a terme la revisió dels arxius perquè, no se sap com, gran quantitat de la seva documentació ha desaparescut, segons el doctor Bartolomé Escandell Bonet [Ibiza y Formentera en la Corona de Aragón (siglos XIII-XVIII), Palma de Mallorca, 1994, pp. 81 i 82, 279 i 280], en tractar sobre l’Arxiu de Protocols d’Eivissa, assenyala que <<Les escriptures notarials o protocols eivissencs disponibles (capitulacions matrimonials, testaments, escriptures d’asociació mercantil, herències, partides, inventaris, en conclusió: relacions contractuals de diversos tipus...) no es remunten a etapes inferiors al S.XVII>>. En efecte, a la notaria d’A. Rodero García, al carrer Gaspar Puig de la ciutat d’Eivissa, on es troba l’arxiu de protocols, he pogut comprovar que hi ha 77 lligalls del S.XVII i que el primer és datat de 1609. És a dir, que malgrat molt em pesi, no puc seguir documentalment el rastre dels Colom eivissencs que tinc documentats en el S.XIV. I de notaris públics ja n’hi havia a Eivissa en el S.XIII, noms que cita el doctor Ecandell Bonet: Bn. de Costa, Petrum Vinateri, Guillermum de Villasolato, Pons Darchs, Bernardo de Verneto, Raimundo Ollarii de Pallatiolo, Raimundo de San Justo i Ramón Rabassa.

            L’historiador i arxiver de la catedral d’Eivissa, en Joan Marí Cardona, traspassat el gener de 2002, [veure Pergamins i Índex Vell de Tarragona, Eivissa, 1997], aporta els noms de molts altres notaris públics eivissencs: Berengarii Orvay (1309), Guillermi Alberti (1333 i 1334), Beregarii Cardona (1342), Petri Peregrini (1336), Arnaldo de Torrentibus (1337), Simonis de Plandolito (1341), Raymundo de Avinyo (1392), Johannis Pascasii (1410), Johannis de Montesolo (1489), Gregori Serra (1491), Johannis Llado (1506) ...

            Per altra banda, Joan Marí Cardona [veure Els llibres dels Entreveniments, Eivissa, 1981, p. 392] cita a 22 notaris públics eivissencs entre 1530 i 1532. Un altre notari públic documentat del S. XV és Bernat Massaler [a Llibre de determinacions del Consell (1456-57), Antonio Ferrer Abárzuza, Eivissa, 1995].

            El doctor Bartolomé Escandell explica, en tractar el tema de l’Arxiu de Protocols, que <<... els notaris exerciren durant molts segles la seva funció de fedataris com a activitat de naturalesa privada, per la qual cosa les seves escriptures tenien en gran mesura caràcter de propietat personal, cosa que explica que, en estar ordinàriament en mans particulars, s’hagin perdut o, en el millor dels casos, els conservats no es remuntin en el temps tant com seria desitjable>>. Efectivament, ningú no sap on són ni quan van desaparèixer els protocols d’Eivissa anteriors a 1609, però si que s’ha d’admetre que és una cosa estranya perquè a Catalunya i a Mallorca sí que s’han conservat. Per la seva part, l’arxiver-historiador Joan Marí Cardona també està sorprès per la manca de protocols dels segles XIII, XIV i XV, fins el punt que s’ha interessat per ells i ha investigat en els arxius de Tarragona, Barcelona i Mallorca, fins al moment sense sort. Tractant-se de tants notaris i de protocols de tres segles que s’han volatilitzat, es pot preguntar si es deu a un fet intencionat o a una mà negra interessada en què es perdés per sempre bona part de la nostra història.

Arxiu de la Catedral d’Eivissa

            Segons el doctor Bartolomé Escandell [veure Ibiza y Formentera en la Corona de Aragón, (siglos XIII-XVIII), tom I] les principals sèries documentals provenen dels anomenats Quinque Libros (anys 1520-1800) o registres sagramentals; la sèrie de Llibres d’Entreveniments (anys 1528-1785), que són el registre d’intervencions – presències, assistències o concurrències – dels membres de la comunitat parroquial, en les pàgines del qual s’hi van anotar els aconteixements més notables o rutilants de la vida insular; els Libros de Actas Capitulares, així com els de rendes i patrimoni conservats, s’inicien el 1600. Pel que fa a la documentació de la Curia del Vicario General, conservada a partir de 1699, està constituïda per processos civils i criminals, causes matrimonials, provisió i litigis beneficials, reials ordres, obres pies, etc.

            Afortunadament, en les Capbrevacions de propietats de l’arquebisbe Iñigo de Tarragona (1396-1398), amb data del 15 de setembre de 1398, es descriu la propietat d’un tal Lluís Martí, << que en altre temps fou de Francesc Colom, ja mort>>. Probablement, es tracta del mateix Francesc Colom que el 1385, en qualitat de procurador, va visitar el rei Pere IV a Barcelona.

            Finalment, a la secció del Sant Ofici hi ha informes dels “Familiars” insulars del Tribunal de la Inquisició, però corresponen als anys 1600-1800. És a dir, que també és molt difícil poder seguir el rastre de la comunitat jueva i de la família Colom a l’Arxiu de la Catedral d’Eivissa.

Arxiu Municipal d’Eivissa

            Seguim al doctor Escandell Bonet, el qual diu que l’AMI custodia la documentació de l’antiga Universitat (institució catalana de govern insular), institucionalitzada el 1299 pel rei Jaume II. Els fons corresponents a aquesta institució són els llibres de Juraria, del Consell Secret i del Consell General. Sent en la pràctica la Universitat l’únic municipi insular, era gestor, per tant, de la vida col·lectiva. S’han conservat els llibres de Determinacions del Consell Secret i General (1456-1597): 22 llibres, alguns fragmentaris; llibres de Juraria (1600-1723), Regidoria (1724-1809), Pòlisses (1554-1774), llibres d’Impostos (1577-1784), Depositari (1566-1790), que són llibres comptables; Clavari (1373-1785), li estava encomanada la compra i administració d’abastaments; Manuals dels Oficials (1610-1782), consignació de compres, dèbits com els dels arrendadors de drets i de delmes; Síndic (1620-1789), era l’oficial encarregat del cobrament dels deutes; Moneder (1487-1563), l’oficial moneder que es feia càrrec del dipòsit i administració de les partides de moneda de coure encunyades a l’illa per concessió reial; Obrer (1483-1784), li competia el cobrament de talles i repartiments, pagament de posades, hostals o fondes de la gent de guerra; Escrivà de la sal (1469-1685), l’escrivà que portava els comptes dels operaris extractors; Guardià de la sal (1470-1710), que portava la relació de les naus que carregaven sal, dels obrers que les carregaven i de les unitats embarcades. A partir del S. XVII, es consignaren els patrons illencs.

            Hi ha molts més llibres en l’AMI, però comencen el 1600 o ben avançat el S. XVII. Com en el cas dels protocols notarials, és molt sospitós que hi hagi tanta penúria documental dels SS. XIV i XV, amb la qual cosa ens han escamotejat massa anys de la nostra història.

            En consequència, per a identificar als Colom d’Eivissa és necessari portar a terme una exhaustiva investigació de fets i circumstàncies que relacionen la família amb les Pitiüses, com les ja fetes sobre la llengua del descobridor, en la qual apareixen els termes o mots dialectals eivissencs bil·la (tira de roba, esquinç, parrac) i barlovent (costat de l’embarcació per on ve el vent) i la toponímia utilitzada en els quatre viatges. Hi ha altres estudis en vies de desenvolupament i espero, algun dia, acabar aquests mots encreuats o el mosaic, com em va dir Simon Wiesenthal, famós caçador de nazis i investigador colombí, en el seu despatx de Viena. En qualsevol cas, amb tants C. Colombo, Colón o Colonne utòpics que ens presenten, el navegant Cristòfor Colom, català d’Eivissa, guanya la batalla per eliminació.

Universitat: corporació rectora d’un conjunt de ciutadans; corporació municipal.

Capbrevacions: acció de marcar els límits de les finques subjectes al pagament dels impostos; llibres on es registraven ...

Entreveniments: llibre d’aconteixements, esdeveniments.

Juraria: llibre de registre dels jurats / Jurat: cadascun dels membres de les antigues universitats.

Regidoria: llibre de registre de regidors.

Pòlisses: documents justificatius d’un contracte d’assegurança, de noli, de subministrament, etc.

Patrons: els què menen barques de pesca o naus de cabotatge.

 

 

nitoverdera@arrakis.es