L’ENIGMA DE CRISTÒFOR COLOM PASSA PER EIVISSA

(Text de la conferència pronunciada el 14 d’octubre de l’any 2000 a la 41st Annual Meeting of the Society for the History of Discoveries, que tingué lloc a la Library of Congress, Washington, D.C.)

            Diré en primer lloc que navegant en un vaixell suec, a L’Habana, el novembre de 1962, em vaig endinsar en el fascinant món del descobridor d’Amèrica en caure a les meves mans El Muy Magnífico Señor Don Cristóbal Colón de Salvador de Madariaga. Al Carib em demanava com podia navegar Colom sense cartes nàutiques, sense informació meteorològica i sense els moderns instruments de navegació dels quals disposem avui en dia. En deixar els vaixells, el 1963, vaig entrar en el món del periodisme i l’enigma de Cristòfor Colom l’he tractat igual que a un reportatge d’investigació, un treball que s’ha convertit en el més important de la meva vida.

            He procurat conèixer les diferents teories existents sobre el descobridor, m’ha preocupat el seu lloc de naixement, la seva identitat, els seus coneixements científics, cartogràfics i nàutics, la seva llengua materna, les seves creences religioses i la possibilitat que fos d’ascendència jueva.

            Doncs bé, després de tants anys he arribat a la conclusió que resumeixo dos elements importants en la meva persona que m’ajudaran a trobar la veritat: ser catalanoparlant, conèixer els dialectes catalans de Balears, el català parlat a València i també haver estat home de mar. Certament són fets que m’han permès comprendre molts passatges de la vida de Colom, que la gran majoria d’investigadors no entenen i els passen per alt.

Com a resum dels anys i anys d’investigació, puc afegir que he arribat a la certesa que Cristòfol Colom només s’explica com a catalanoparlant, criptojueu i natural d’un dels territoris que formaren l’antiga confederació Catalano-Aragonesa, l’antiga Corona d’Aragó. Les meves investigacions  assenyalen que era membre de la poderosa família Colom d’Eivissa, que eren comerciants, ocupaven càrrecs polítics importants a l’illa i eren una branca dels Colom de Catalunya. En concret, de la família que posseïa propietats en el Call jueu de Barcelona.

            Per afegiment, he arribat a la convicció que Colom sabia i tenia la certesa documentada que a unes 2.800 milles nàutiques a l’oest de les illes Canàries, a l’altra banda de l’Atlàntic, hi havia unes terres que no eren Àsia, ni Xina, ni Japó.

Cartaginesos a América

             Alejandre de Humboldt(1) [Cristóbal Colón y el Descubrimiento de América, apèndix II], a la seva obra Admirabiles Auscultationes (capítol 94, p. 836) diu que “al mar que s’extén més enllà de les Columnes d’Hèrcules ( Estret de Gibraltar) fou descoberta pels cartaginesos una illa [], la qual dista una navegació de diversos dies”. En canvi, Diodoro atribueix el decobriment de l’illa als fenicis.

Ramon Llull i Amèrica

            Per la seva part, Ramon Llull (Mallorca 1235 – Bugia 1315) escriptor, filòsof, místic, missioner i gran viatger, a la seva obra Questiones per artem demostrativan solubiles(2) a la qüestió 154, en explicar el fenòmen de les marees a l’Oceà Atlàntic exposa que “l’arc que forma l’aigua com a cos esfèric és precís que tingui estreps oposats per tal que s’afermi car altrament no podria sostenir-se; i per consegüent, així com en aquesta part es recolza en el nostre continent (es refereix a les costes d’Anglaterra, França, Espanya i Àfrica), que veiem i coneixem, a la part oposada de ponent recolza en un altre continent que no veiem ni coneixem des d’ací “.

Colom a Islandia i Amèrica del Nord: “La Connexió Noruega”

            Altres dades importants les trobem en el fragment d’una carta(3) que Cristòfor Colom va escriure als Reis el gener de 1495, des de La Española, per a demostrar-los la seva experiència com a mariner i escribia el següent: “Jo vaig navegar l’any de quatre-cents setanta-set, en el mes de febrer, ultra Tile cent llegües” (vol dir 400 milles més a l’oest d’Islàndia). A més a més, deia Colom que “en el temps que jo a ella vaig anar no estava congelat el mar, tot i que hi havia grandíssimes marees, tant que en algunes parts dues vegades al dia pujava vint-i-cinc braces i les baixava altre cop”. Efectivament, se sap que aquell any hi hagué una expedició organitzada pel rei Christian I de Dinamarca i el rei Alfons V de Portugal i l’esmentat fragment de la carta de Colom indica que participà personalment en aquest viatge. A l’expedició a Islàndia i possiblement a Groenlàndia, Labrador i Terranova, Colom hauria obtingut informació, si és que no la tenia abans, sobre els viatges dels víkings a territoris situats al NE d’Amèrica del Nord. Però, sobretot, obtingué la confirmació d’un nou continent situat entre Europa i Àsia.

            Vegem ara el que ens diuen les Capitulaciones de Santa Fe(4), firmades pels reis Isabel i Ferran i Johan de Coloma, secretari, el 17 d’abril de 1492: “Las cosas suplicadas e que Vuestras Altezas dan e otorgan a Don Cristóbal de Colon, en alguna satisfacción de lo que ha descubierto en las mares oceanas y del viage que agora, con el ayuda de dios, ha de fazer por ellas en servicio de Vuestras Altezas…”.

            El doctor Frederic Udina Martorell(5), que ha estat director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona, assenyala que “no se li haurà escapat al lector la tercera persona del verb en un document que hem subratllat: a l’abril de 1492 i en un document de la cancelleria apareix l’expressió d’unes terres ja descobertes. No es pot al·legar - assenyala el doctor Udina Martorell – que hi pugui haver equívoc en aquesta expressió, ja que la cancelleria Catalano-Aragonesa ja al segle XV actuava amb gran precisió i en assumptes d’aquesta classe degué mesurar molt bé les paraules”. Concloent, el doctor Udina Martorell es pregunta què vol dir “ha descobert” i es contesta: “és obvi que d’aquí en pot sorgir una defensa molt fonamentada de l’anomenat predescobriment”. Passem ara a la carta de Colom(6) a Luis Santàngel, en la qual l’informava d’allò succeït en el primer viatge. En referència a Cuba, diu l’Almirall que “en ella [ hay] muy muchas sierras y montañas altísimas sin comparación de la isla de centefrei”. La carta es va imprimir l’abril de 1493 als tallers de Pere Posa de Barcelona i ara es conserva a la New York Public Library. Curiosament, la gran majoria d’historiadors espanyols i italians –a excepció de Martín Fernández de Navarrete- afirmen que la paraula centefrei és un error tipogràfic, que en realitat hauria de dir Tenerife. I argumenten que en el diari de navegació del primer viatge(7), el 20 de desembre de 1493, es diu “… hi ha allà muntanyes més altes que l’illa de Tenerife a Canaria” i a la singladura corresponent al 21 de desembre llegim que “… hi ha muntanyes altíssimes que semblen arribar al cel, que l’illa de Tenerife sembla res en comparació d’elles en altura i en bellesa”. Personalment, he arribat a la conclusió que fra Bartolomé de las Casas fou el primer en adaptar el Diari de Navegació del primer viatge, en alguns passatges, als seus coneixements, i sembla molt probable que canviés la paraula centefrei, que no li deia res, per Tenerife. En realitat, navegant per la costa nord i nord-est de Cuba(8), Colom tan sols pogué veure l’altiplà de Nipe (995 m d’altitud), el Pico de Cristal (1.231 m), les Cuchillas de Moa (1.175 m) i la Sierra de Purial (1.176). En canvi, tot sigui dit, a l’illa de Tenerife, el cim del Teide té una alçada de 3.715 m i és el més alt d’Espanya.

            Tanmateix, com que entre les paraules centefrei i Tenerife hi ha una diferència abismal mai he estat d’acord amb què es tracti d’un error tipogràfic i he investigat el tema durant molts anys a la recerca de l’illa de Frei, i avui puc afirmar que l’he localitzat.

            A la costa de Noruega, a la latitud 63º 5 N. i la longitud 7º 5 E., es troba l’illa de Frei, famosa per una batalla entre les hosts víkings de Håkon el Bo i els Fills d’Erik, que s’esdevingué l’any 955 A. D. Frei té una extensió de 72 km², la seva població era de 5.100 habitants el 1999 i per a més referències anotem que es troba situada a uns 140 km al SW. de Trondheim i a 10 km al S. de Kristiansund.

            A l’illa de Frei hi destaca el turó de Freikollen de 268 m d’altitud i a les properes illes d’Averoeya i Tustna hi ha muntanyes de 749 i 866 m respectivament, i en dies clars són visibles els cims de Romsdalen. Frei es troba situada en el centre d’un grup d’illes i la costa vorana, també muntanyosa, sent les illes més destacables Kristiansund, Averoeya, Tustna, Aspoeva, Bergsoeya i les comunitats de Smoela, Gjemnes i Eide. Aquestes informacions les he obtingut d’Einar Radergard, director de la Trondheim folke bibliotek; Karl Kjetil Skuseth, de la Frei kommunne, el febrer-març de 2000 i també l’Admiralty Chart 2306, Vigra to Froya, i a Admiralty Sailing Directions, Norway Pilot, volume IIB, 1979.

            La meva teoria és que a finals de 1476 l’expedició Danesa-Portuguesa a Islàndia i Groenlàndia, en la qual participà Cristòfor Colom, es reuní a la zona de l’illa de Frei i puc assenyalar que entre els habitants i mariners de la costa central de Noruega hi ha la tradició de què Colom havia estat per allí. Ara veurem una informació molt curiosa relacionada amb Noruega(9). Es tracta de què Gonzalo Alonso Galeote, mestre (era el segon de bord i es feia càrrec del govern econòmic de la nau), que havia participat en el segon viatge, el 16 de febrer de 1515, a San Salvador, Cuba, per requeriment de Diego Colón, segon Almirall, manifestà el següent: “a la setena pregunta dixo que este testigo se acuerda de aver oydo a su padre que hera honbre sabio en el arte de la mar e antiguo e que alcançava mucho en la vía de Noruega que es donde agora estamos…”. En realitat, tal i com està escrit, Galeote sembla que s’està referint al seu propi pare, però, probablement, pot donar-se la circumstància que l’escrivà interpretés malament les respostes del testimoni perquè no té l’explicació que es posi en llavis de Galeote que “ara estem a Noruega”. Quan és molt clar que l’interrogatori tingué lloc a Cuba. Aquí hi ha alguna cosa molt estranya i no en tinc cap dubte que l’haurien pres per boig. Aleshores, crec que ens trobem davant d’un text manipulat i entenc que “l’home savi en l’art de la mar i que coneixia la ruta de Noruega era Cristòfor Colom i no el pare de Galeote. En realitat, està històricament comprovat(10) que els mariners de Palos comerciaven amb Itàlia, Flandes i Anglaterra i no hi ha cap informació que tinguessin relacions amb Noruega. A Espanya, pel que he pogut saber, s’ignora aquesta relació. En canvi, coneixem l’existència d’una illa anomenada Frei i està provat que Colom el 1477 arribà a Islàndia i, possiblement, a les costes d’Amèrica del Nord. Així tindríem explicat el predescobriment i el fet que a les Capitulacions s’escrivís “lo que ha descubierto”.

            Ara els faré conèixer a vostès, perquè és molt necessari com ja veurem, que la paraula Noruega apareix en el volum III dels Pleitos Colombinos, de 1984, edició preparada per Antonio Muro Orejón i que comptà amb la col·laboració de Florentino Pérez-Embid, José Antonio Calderón Quijano, Francisco Morales Padrón i Tomás Marín Martínez, tots ells historiadors molt prestigiosos a Espanya. La versió i revisió paleogràfica van córrer a càrrec de José Llavador Mira, Miguel Maticorena Estrada i Bibiano Torres Ramírez.

            Doncs bé, ara resulta que el professor William Phillips és l’autor d’una versió en Anglès dels famosos plets colombins: Testimonies from the Columbian Lawsuits, University of California Los Angeles (UCLA) 2000. I resulta que a les pàgines 116-117 tradueix allò de “… que alcançava mucho la vía de Noruega…” per un increíble “… who went far out on the norwest path…”. Sens cap dubte, la versió correcta és la del volum III dels Pleitos Colombinos, que coincideix plenament amb la publicació de l’historiador Fernández Duro(11). Magre favor els ha fet, doncs, William Phillips als investigadors de tot el món en convertir per art de màgia Noruega en northwest.

            Tornarem ara al tema de les marees de 25 braces de les quals parlà Colom a la seva carta als Reis “… aunque avía grandísimas mareas, tanto que en algunas partes dos vezes al día subía veinticinco braças i desçendía otras tantas en altura”, que serien de 41 metres si adoptem la braça de la Península Ibérica. Però resulta que tan grans marees no es donen a cap lloc del món. Tanmateix, a la Badia de Fundy, Nova Escòcia, Canadà, sí que hi ha marees d’una amplitud de 19 a 21 metres, de manera que podria tractar-se d’un error comès per fra Bartolomé de las Casas en transcriure la carta de Colom als Reis (és estrany que el nombre de braces de la còpia de Las Casas estigui escrit en lletres i no en nombres romans, com solia fer Colom), o a què l’Almirall cometés una exageració i també que hagués multiplicat l’amplitud real de la marea per dos per tal com, si ens hi fixem bé, Colom va escriure que les marees pujaven i descenien dues vegades en un dia.

            El viatge de 1476 està ben documentat per Sofus Larsen(12), entre altres antics documents, i en un globus de 1537, conservat a Zerbst, ciutat situada a uns 40 km al SE. de Magdeburg, Alemanya. Es tracta d’una esfera de Gemma Frisius i Gerhard Mercator, experts en matemàtiques i cartografia, on hi ha dibuixades les regions àrtiques d’Amèrica del Nord i en dues anotacions es parla d’un estret pel qual els portuguesos intentaren navegar cap a Orient, l’Índia i les Molucas, i també llegim que allà hi havia Joannes Scolvus, llatinitzat de Jon Scolp, danès, que estava al comandament de l’expedició, que podia molt ben ser norueg perquè Dinamarca i Noruega tenien el mateix sobirà: Christian I.

            Però. És clar, ara sabem també que Cristòfor Colom va estar en aquest viatge perquè així ho va escriure en una carta als Reis Isabel i Fernando el 1495. El 1476 Colom encara no s’havia casat amb Filipa Moniz Perestrello i, per tant era un estranger a Portugal, així que debia tenir a Lisboa, forçosament, un bon padrí, o probablement dos. La investigació i la lògica indiquen que el seu parent era el vicealmirall francès Guillaume de Casenove Coulon que, després de la batalla naval que tingué lloc el 13 d’agost de 1476 al cap de San Vicente, va romandre a la capital portuguesa fins el 12 de desembre del mateix any(13). I dic ara que Guillaume de Casenove Coulon debia ser parent de Cristòfor Colom perquè hi havia i hi ha branques de la família Casanova a Catalunya i a Balears, i perquè tenim algunes notícies de les possibles relacions matrimonials entre els Casenove de Bearn, França, i els Colom de Barcelona, a finals del segle XIV, tema que s’investiga amb molta profunditat. Resulta a més a més, que Guillaume tenia un fill anomenat Juan Casenove i un nebot amb el mateix nom, corsari i vicealmirall, que molt probablement degué ser el veritable “Colom el Jove” i que a Venècia fou confós amb George Bissipat o George le Grec(14). Precisament, Bissipat havia de ser l’altre padrí i protector de Colom a Lisboa ja que també participà a la batalla naval de cap San Vicente i es tracta d’un personatge que arribà a ser vicealmirall de França i home de confiança del rei Lluís XI i d’Alfons V de Portugal. De manera que Guillaume de Casenove Coulon, segons la meva opinió i degut a recents investigacions que he realitzat a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona (a Histoire de la Marine Française) fou, junt amb George Bissipat, el gran protector de Cristòfor Colom a Portugal, com ja ho havia estat a França i el feu embarcar com a cartògraf –gràcies a les bones relacions que tenia amb el rei Alfons V - en el viatge secret que a finals de 1476 sortí cap a Noruega.

            Per altra banda, la veritat és que no consta enlloc que l’expedició estés a Davis Strait, Baffin Bay, Gulf of Saint Lawrence o Hudson Bay, però l’afirmació de Colom de què hi havia grandíssimes marees indica la possibilitat d’haver entrat a Bay of Fundy. En qualsevol cas, tot indica que per a Colom el viatge significà el predescobriment, el mateix que apareix reflectit a les Capitulacions de Santa Fe.

Colom i la casa d’Anjou

            Cristòfor Colom tingué una relació molt estreta amb Renat d’Anjou, navegant sota les seves ordres com a corsari, que ens és coneguda perquè ho digué el mateix Almirall en una carta dirigida als Reis el gener de 1495 des de La Española. “ A mí me acaeçió(15)- escrivia Colom- que el rey Reynel (escrit així i també Reiner, que és com es diu Renato en cátala), que Dios tiene, me enbió a túnez para prender la galeaça “Fernandina”, y estando ya sobre la isla de Sant Pedro, en Cerdeña, me dixo una saltía que estavan con la dicha galeaça dos naos y una carraca; por lo cual se alteró la gente que iva conmigo, y determinaron de no seguir el viaje, salvo de se volver a Marsella por otra nao y más gente. Yo, visto que no podía sin algún arte forçar su voluntad, otorgué su demanda, y mudando el çevo del aguja, di la vuelta al tiempo que anochecía, y, al otro día, al salir del sol, estábamos dentro del cabo de Carthágine,tenido todos ellos que ívamos a Marsella...”.

            Aquest episodi naval, segons Ricardo Carreras Valls(16), “...pogué haver tingut lloc entre el 23 d’abril i el 20 de maig de 1469...”. L’investigador català basa la suposició en documents oficials de l’època datats a Barcelona i Mallorca, en els quals s’esmenta la nau “Fernandina” (propietat del rei Ferran de Nàpols, nebot de Renat d’Anjou i aliat de Joan II). En canvi, quan Ricardo Carreras Valls intenta donar una segona explicació al fet naval que ens ocupa, demostra un seriós desconeixement de geografia i de navegació. Pretén, ni més ni menys, que el fet tingué lloc al voltant del 6 de setembre de 1472 perquè la “Fernandina” estava a prop del port de Barcelona on hi ha la platja de Can Tunis (la confon amb la paraula Túnez de la carta de Colom), i pretén que en lloc del Cap de Carthágine (el Cartago de la costa africana) s’ha de llegir Cartagena, que és un port de la costa llevantina espanyola.

            El gran error de Carreras Valls consisteix en què entre l’illa de Sant Pere, a Sardenya, i el cap de Cartago de la costa africana hi ha unes 130 milles, difícils de cobrir entre el capvespre i la sortida del sol, però no impossible amb vents molt favorables. Però el que no es pot fer és recórrer la distància de 320 milles que hi ha entre l’illa de Sant Pere i Barcelona en el temps indicat per Colom. A més, en una carta(17) que l’Almirall dirigí als Reis el 1505, en referència al rei de Portugal, diu: “Nuestro Señor [...] le atajó la vista, oído y todos los sentidos, que en catorce años no le pude hazer entender lo que yo dixe”. En conclusió, puix que Colom es traslladà a Castella a finals de 1484, sembla clar que arribà a Portugal el 1470, any en què el navegant iniciaria les seves llargues relacions amb el país lusità. Més difícil, doncs, per a la segona hipòtesi de Carreras Valls. La relació de Colom amb Renat d’Anjou (Angers 1409 – Aix de Provence 1480) ha de situar-se en el context de la guerra civil catalana del segle XV, que des de 1462 fins el 1472 va dividir en dos bàndols el Principat de Catalunya(18). Certament, es tracta d’un nexe determinant per a la història que aquí desenvolupo perquè hi ha dades que permeten provar que, gràcies al rei Renat, Colom tingué accés a uns mapes en els quals hi havia dibuixat tot el nou continent. Es veurà més endavant.

            Per situar en temps i lloc el protector de Colom no està de més recordar que arran de la mort de Pere IV els dirigents de la Generalitat de Catalunya, contraris a les aspiracions de Joan “sens Fe”, Joan II, nomenaren rei a Renat d’Anjou. El nou sobirà va enviar com a lloctinent a Catalunya al seu primogènit Joan de Lorena, que ostentava el títol de duc de Calàbria i que morí el 16 de setembre de 1470. El succeí el bastard Joan d’Aragó i de Calàbria, patint el Principat el període més aspre de la guerra. La Capitulació de Pedralbes tingué lloc l’octubre de 1472 i des de la citada data fins a 1479 tornà a ocupar la sobirania Joan II, pare de Ferran el Catòlic.

            Renat d’Anjou era compte de Provença i duc d’Anjou (1434 -1480), de Bar (1430 – 1480) i de Lorena (1431 – 1453) ; fou rei de Nàpols, titular (1435 – 1438) i efectiu (1438 – 1442). Per tot l’esmentat, tenint en compte que Colom fa al·lusió al rei Reynel el 1495, el gran enemic del pare del rei Ferran, la carta, com a mínim, pot qualificar-se d’inoportuna o impertinent, a no ser que, donats els privilegis que li havien concedit les Capitulacions de Santa Fe i al fet de tenir aleshores una posició privilegiada a Castella, hagués volgut fer saber al rei Ferran amb qui estava tractant: amb un corsari que havia lluitat contra el seu pare a la guerra civil catalana.

            Anys més tard, s’explicarà en analitzar el mapa universal de Martin Waldseemüller, apareix un altre Renat d’Anjou, duc de Lorena, nét del que fou rei de Catalunya que, a l’igual que el seu avi, tenia grans coneixements cartogràfics i estava en possessió de mapes desconeguts i heretats de la seva família.

Renat d’Anjou, mapamundis i esferes

            Lecoy de la Marche(19) presenta un fascinant Renat d’Anjou en informar que era un gran poliglota i que dominava no solament les llengües europees sinó que estava interessat pels temes orientals. A la seva biblioteca d’Angers hi havia 24 obres escrites en turc i mantenia contacte amb àrabs i tunisencs que freqüentaven els ports de provença i d’Itàlia meridional. Una cosa molt curiosa – assenyala Lecoy de la Marche – és que Renat tenia “un enginyós quadre on hi havia escrit els ABC – sembla que es tracta d’un enginyós diccionari de traducció simultània – pels quals podia escriure a tots els països de la cristiandat i sarraïns”.

            També era molt erudit en història, geografia i ciències naturals, i a les seves cambres d’Angers i de Chanzé hi havia gran nombre de mapamundis i esferes, fets que indiquen que estem davant d’un personatge amb gran curiositat científica. D’altra banda, se sap que tenia en el seu gabinet d’estudi instruments per a mesurar l’altura dels astres. Per cert, mantenia una estreta amistat amb un astròleg i metge de Carpentras a qui va comprar un astrolabi pel qual va pagar quaranta-cinc escuts, que era de forma rodona i en el seu interior s’hi veien els set climes, un a dins de l’altre.

            Un altre fet important per la nostra història, puix que Cristòfor Colom era criptojueu, és que Renat d’Anjou era un gran protector dels jueus; els de Provença li pagaven una contribució anual de 21.000 florins, i consta documentalment que garantitzava la seva llibertat individual i que era contrari a tota vexació injusta.

            Renat d’Anjou no tenia flota propia, però noliejava naus catalanes, florentines i genoveses que tenien la seva base al port de Marsella. De l’armament, consta que estava a càrrec de Charles de Torreilles, membre de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Els capitans i patrons enrolats a les naus de Renat, entre ells el català Antoine Setantí, tenien la cinquena part d’allò obtingut en accions corsàries.

            Finalment, en una altra obra de Lecoy de la Marche(20) veiem que a l’inventari realitzat en el castell d’Angers es diu que hi havia cinc mapamundis, diverses descripcions d’altres mapes i una descripció de les parts orientals.

            Sens dubte, Renat d’Anjou fou un personatge decisiu a la vida de Colom.

Mapa universal de Nicolás Caverio, de 1505

            Està dibuixat sobre pergamí, manuscrit i policromat(21). Compost de deu peces o quarterons formant un rectangle de 2,25 m x 1,15. Es troba a la Biblioteca Nacional de París. És una carta de navegació portuguesa, sense data, firmada pel genovès Nicolás Caverio. Es tracta d’un prototipus lusità i realitzat probablement a Portugal, ja que d’haver-la executat a Itàlia no hagués escrit les llegendes en llengua portuguesa. La nomenclatura de Caverio ofereix particulars coincidències amb el mapa de Cantino, que denuncien la seva derivació del mateix prototipus. En el Caverio, la toponímia és més completa.

            Una altra característica important és l’escala de latituds que el regula. D’acord amb ella, les regions continentals al nord-oest, delineades també en el Cantino, s’extenen aquí fins els 20 graus de latitud nord, amb una prolongació cap al sud d’uns 18 graus.

A l’igual que en el mapa de Cantino, bé que no molt fidelment, apareix la carta total del Golf de Mèxic. « Qui va facilitar les notícies ? », es pregunta Francisco Morales Padrón, assenyalant que “... hi havia interès en completar el coneixement de la façana continental, al tram Yucatán-Florida. Aquest arc, que si donem per certes les expedicions de Vespucio (1497) i de Yánez Pinzón-Solís (1508-1509), ja havia estat recorregut total o parcialment, fou verament descobert per les expedicions de Francisco Hernández de Córdoba (1507), Juan de Grijalva (1518) i Álvarez Pineda (1519)”. Respecte a la costa nord-est dels actuals Estats Units, Morales Padrón diu que « Se la pot suposar imaginària, ja que en aquesta data només navegants clandestins podien haver visitat semblants terres. Però, i la nomenclatura?

Ens trobem, doncs, en el cas del mapa de Caverio amb un pla que seria només conegut en cercles secrets de Portugal, basat en un prototipus antic i d’autor desconegut. Allò desconcertant és que hi apareguin dibuixats, com s’ha dit abans, el Golf de Mèxic, la Península de Florida i part de la costa nord-americana.  I tot això el 1505, abans de les expedicions oficials citades.

Mapa de Martín Waldseemüller, de 1507

És el primer mapa universal(22) en el qual apareix imprès, per primera vegada, el nom d’Amèrica i l’original del qual es compon de dotze planxes o quarterons, mesurant cada un 45.5 cm x 62 cm. La història moderna d’aquest mapa es remunta a 1901, any en què Josef Fisher, professor de geografia a Feldkirch, Àustria, descobrí a la biblioteca del príncep Francesc Waldburg-Wolfegg, al castell de Wolfegg, a Würtemberg, Alemanya, un volum que contenia el mapamundi de 1507. El mapa de Waldseemüller presenta Europa i Àsia seguint a Ptolomeu, ampliant la toponímia gràcies a diversos relats, especialment de Marco Polo, i dels decobriments, que tombant el cap de Bona Esperança arribaren a Calicut. Pel que fa a l’hemisferi occidental, “descobert”, entre cometes, per Colom el 1492, emergéix una gran zona marina, considerablement apartada d’Àsia, simulant la projecció originalíssima de Waldseemüller, una visió tan real i encertada, especialment en els petits hemisferis, que com a rematada ornamental, figuren a la part superior, que fins i tot s’adverteix en el traçat del mapa principal un estret que separa les dues masses continentals i rememora l’actual canal de Panamá. Fixeu-vos que per aquells dies de l’any 1507 no es coneixien les vertaderes proporcions dels descobriments realitzats per Colom i altres navegants que el succeïren, desconeixent-se l’existència del mar del Sud (Pacífic) i tot just s’havia explorat una part del litoral d’aquell Nou Món.

Amb aquestes paraules ha analitzat l’historiador espanyol Carlos Sanz el mapa de Waldseemüller, que afegeix: “...i estremeix l’ànim el contemplar la gran massa terrestre abraçada pels dos oceans que, en realitat, la circumden”.

Altres fonts que utilitzà Waldseemüller, a més del mapa de Caverio i Americo Vespucio, fou el globus de Martin Behaim per a dibuixar les parts del SE. asiàtic, que figuren en el seu gran mapa i no a l’antic de Ptolomeu. Per a comprobar allò esmentat, és suficient comparar sobreposats el glogus de Behaim I el de Waldseemüller, observant-se que ambdós coincideixen amb exactitud sorprenent.

Tanmateix, Waldseemüller hagué d’utilitzar altres fonts d’informació que ens són completament desconegudes, uns mapes en què forçosament hi havia cartografiat el continent que buscava i trobà Colom. El mapa fou dibuixat a la localitat francesa de Saint-Dié, en la qual el Duc de Lorena, René II, creà el Gymnasse Vosgien, on van treballar el cèlebre cartògraf alemany, Gauthier Lud, Jean Basin, Mathias Ringman i Jean Pelerin ‘Viator’. Segons les meves investigacions, Behaim, Waldseemüller, Lud I Ringman eren d’ascendència jueva.

Recordem que René II era nét de Renat d’Anjou, amb qui Colom havia navegat de corsari, la qual cosa ens fa sospitar que Colom i Waldseemüller tingueren a les seves mans el desconcertant mapa d’Amèrica situat entre dues masses oceàniques. És a dir, els Anjou tindrien en els seus arxius mapes antics dibuixats no se sap quan ni per qui, però que foren utilitzats per Colom per a pactar les Capitulacions de Santa Fe amb els Reis Catòlics i per Waldseemüller i el seu equip per a confeccionar el mapamundi de 1507.

El mapa anava acompanyat de la Cosmographiae Introductio, que en el capítol 9 parla de les noves terres descobertes a partir de 1492. La descripció d’Amèrica és desconcertant, fascinant i suposa la demostració de què els cartògrafs de Saint-Dié i, per tant Colom, sabien que entre Europa i Àsia hi havia un altre continent: “Així les quatre parts de la terra són conegudes d’avui en endavant: els tres primers són continents (Europa, Àsia i Àfrica), la quarta és una illa, per tal com es veu rodejada d’aigua per totes bandes”.

Pel que fa a l’estret a Panamá, que veiem en el mapa de Waldseemüller, està ben documentat que Colom el va buscar amb deler en el transcurs del quart viatge. No hi ha dubte. No vull allargar-me en el tema, però sí informar que ho he estudiat amb deteniment i que he estat en contacte amb Richard Krushensky, director del Departament per a Amèrica Llatina de l’ U.S.Geological Survey, el qual em va explicar que sí que hi hagué un estret entre Amèrica del Sud i Amèrica Central a finals del Miocè: “… the answer, in the least complicated terms, is yes, there was a strait between the South American continent and Central America as late as the Miocene”.

En termes geològics, l’estret s’hauria tancat fa uns 3.5 o 2.5 milions d’anys, però, a la pràctica, degut a la gran quantitat de rius i llacs existents a l’Istme de Panamá, així com al moviment de les plaques tectòniques, dels terratrèmols i a l’acció volcànica, de tot el qual no en tenim dades, sembla molt difícil esbrinar quan, aproximadament, abans dels viatges de Colom, no es podia navegar des del Carib al Pacífic.

La doctora Laurel S. Collins, prestigiosa professora del Departament de Geologia de la Florida International University, Miami, el desembre de 1999, em va enviar el següent e-mail per a dir textualment: “My thinking in the Isthmus of Panamá as an interoceanic strait remains the same. There is excellent evidence to suggest that the Istmus completely closed the strait 3 million years ago”.

Però no és tan fàcil l’explicació dels geòlegs. Waldseemüller havia de tenir el 1507 sobre la taula un mapa antic, un prototipus, dibuixat abans de què es tanqués l’estret natural a Panamá, fet confirmat pels científics. El pas interoceànic dibuixat en el mapa és tot un repte i no pogué ser una invenció dels cartògrafs de Saint-Dié, sinó que fou dibuixat en un temps que encara era navegable i per mariners que tenien mitjans per fer cartes marines i mapes. A quina època de la història de la Humanitat? Aquesta és la qüestió.

L’estret de Magallanes abans del seu descobriment oficial

            Entre els globus terrestres que ens porten un cert halo de misteri s’ha de ressenyar els de l’estret de Magallanes(23), obra del matemàtic alemany Johann Schönner nascut a Karlstaad el 1477 i mort el 1547. Va exercir la càtedra de matemàtiques a Nuremberg, va editar escrits de Johan Müller ‘Regiomontano’ i de Johan Werner. Schönner va confeccionar molts dels globus més antics, els quals contribuïren a la història dels descobriments. En comentar el globus de 1515. Rafael Candel Vila, catedràtic de Ciències Cosmològiques i enginyer geològic de la Universitat d’Estrasburg i col·laborador del Consell Superior d’Investigacions Científiques d’Espanya, en referir-se al globus en qüestió, afirma: “Entre els més famosos (globus), hi ha el de Johann Schönner (1515), en el qual hi figurava l’estret de Magallanes abans del seu descobriment”.

            D’altra banda, Albert Ronsin(24) diu: Jean Schönner. Globe terrestre (1520), disciple de Waldseemüller […] et dessine un continent antarctique nommé Brasilia inferieur separé de l’Amerique du Sud par un Detroit alors inconnue puis que le resultat de le voyage de Magellan n’est pas encore achevé”. Alhora, assenyalem que en aquelles dates tampoc s’havia explorat el continent antàrtic, que curiosament apareix dibuixat en el globus amb el nom de Brasilia Inferior. El navegant portuguès al servei de Carles V d’Espanya sortí de l’estret el 28 de novembre de 1520 i morí a Filipines el 27 d’abril de 1521, arribant l’expedició sota el comandament de Juan Sebastián Elcano a Sanlúcar de Barrameda el 6 de novembre de 1522. Sens dubte, Johann Schönner també va disposar d’algun prototipus antic per a dibuixar els seus globus terrestres.

            Segons Pigafetta(25), “… cierto iba Magallanes de hallar el estrecho porque diz que había visto una carta de marear, hecha por un Martin de Bohemia (Martín Behaim), gran piloto e cosmógrafo, que estaba en la tesorería del rey de Portugal, el estrecho pintado de la manera que lo halló…”.

Conclusió

            Hem vist com a l’antiguitat hi havia certs coneixements sobre l’existència d’unes terres situades a pocs dies de navegació d’Europa, i també crec haver provat que Colom va estar a la costa NE. de Nord-Amèrica, cosa que he anomenat “La connexió Noruega”.

            Colom estigué navegant amb Renat d’Anjou, Guillaume de Casenove Coulon i George Bissipat, i tot indica que tingué accés a mapes antics on hi havia dibuixat el Nou Món i altres informacions que probablement li foren facilitades per la Casa d’Anjou i els cartògrafs jueus.

            No hi pot haver dubtes que els mapes de Caverio, de Waldseemüller i de Schönner mostren el continent americà abans del seu descobriment i de l’exploració oficial de les seves costes, si bé pel nord ja hi havien arribat els víkings, els portuguesos i el mateix Colom. El problema rau en què ens enfrontem amb uns mapes desconcertants, que sens dubte foren dibuixats per persones que tenien coneixements tècnics per fer-ho. Per part meva, continuaré investigant per a intentar arribar al fons dels enigmes que tenim plantejats. És tot un repte al qual hi he dedicat bona part de la meva vida I espero poder fer-ho durant molt de temps.

NOTES

(1)    Nito Verdera, La verdad de un nacimiento- Colón ibicenco, Madrid, 1988, p. 156.

(2)    Ibídem, pp. 173-174.

(3)    Juan Gil, Cristóbal Colón - Textos y documentos completos, Madrid, 1992, 285.

(4)    Dirección General de Archivos y Bibliotecas, Capitulaciones del Almirante Don Cristóbal Colón y Salvoconductos para el Descubrimiento del Nuevo Mundo, Madrid, 1970, p.21.

(5)    Ibídem, p. 12.

(6)    Carlos Sanz, La Carta de Colón anunciando el descubrimiento del Nuevo Mundo, Madrid, 1962, p. 8.

(7)    Juan Gil, o.c.,p.285.

(8)    Instituto Cubano de Geodesia y Cartografía, Atlas de Cuba, La Habana,  1978, pp. 22-23.

(9)    Escuela de Estudios Hispano-Americanos, Pleitos Colombinos III/Probanzas del Almirante de las Indias (1512-1515), Sevilla, 1984, p. 345.

(10) P. Angel Ortega, La Rábida, Colón y los marinos del Tinto-Odiel en el descubrimiento de América, Sevilla, 1926, Tomo III, p. 18.

(11) Los pleitos de Colón, Madrid, 1894, Tomo 2, p. 12

(12) Sofus Larsen, Societé des Americanistes de París, La découverte de l'Amérique vingt ans avant Christophe Colomb, 1926, Tome XVIII, pp. 75-89. 

(13) Charles de la Ronciere, Histoire de la Marine Française, París, 1909, vol. 2, p. 374.

(14) Luis Ulloa, El Pre-Descubrimiento Hispano Catalán de América en 1477, París, 1928, p. 282.

(15) Juan Gil, o.c., p. 285.

(16) La verdad sobre el descubrimiento de América - Los catalanes Juan Cabot y Cristóbal Colón, Barcelona, 1931, pp. 65-66.

(17) Juan Gil, o.c., p.530.

(18) Centre d'Estudis Colombins, Colom i el Món Català, Barcelona., 1993, pp. 24, 27, 39.

(19) Le Roi René, sa vie, son administration, ses travaux artistiques et literaires, d'après les documents inédits des archives de France et d' Italie, París, 1875, vol. I, pp. 516-530 y vol.II, pp. 193-194.

(20) Extrait des comptes et memoriaux du Roi René, París, 1873, pp. 239-273.

(21) Nito Verdera, Cristóbal Colón originario de Ibiza y criptojudío, Ibiza, 1999, pp. 47-49.

(22) Ibídem,  pp. 52-66.

(23) Ibídem,  pp. 66-74.

(24) Albert Ronsin, Decouverte et baptême de l'Amerique, Jarville-La Malgrange (France), 1992, 1. 150.

(25) Nito Verdera, Cristóbal Colón, originario de Ibiza y criptojudío, Ibiza, 1999, p. 68.

BIBLIOGRAFIA

-         Nito Verdera, La verdad de un nacimiento – Colón ibicenco, Madrid, 1988.

-         Juan Gil,  Textos y documentos completos, Madrid, 1982.

-         Dirección General de Archivos y Bibliotecas, Capitulaciones del Almirante Don Cristóbal Colón y Salvoconductos para el descubrimiento del Nuevo Mundo, Madrid, 1970.

-         Carlos Sanz, La carta de Colón anunciando el descubrimiento del Nuevo Mundo, Madrid, 1962.

-          Instituto Cubano de Geodesia y Cartografía, Atlas de Cuba, La Habana, 1978.

-         Escuela de Estudios Hispano-Americanos, Pleitos Colombinos III/Probanzas del Almirante de las Indias (1512-1515), Sevilla, 1984.

-         P. Angel Ortega, La Rábida, Colón y los marinos del Tinto-Odiel en el descubrimiento de América, Sevilla, 1926.

-         Fernández Duro, Los pleitos de Colón, Madrid, 1894.

-         Sofus Larsen, La découverte de l’Amérique vingt ans avant Christophe Colomb, París, 1926.

-         Charles de la Ronciere, Histoire de la Marine Française, París, 1909.

-         Luis Ulloa, El Pre-Descubrimiento Hispano Catalán de América en 1477, París, 1928.

-         Ricardo Carreras Valls, La verdad sobre el descubrimiento de América – Los catalanes Juan Cabot y Cristóbal Colón, Barcelona, 1931.

-         Centre d’Estudis Colombins de l’Òmnium Cultural, Colom i el Món Cátala, Barcelona, 1993.

-         Lecoy de la Marche, Le Roi René, sa vie, son administration, ses travaux artistiques et literaires, d’après les documents inédits des archives de France et d’Italie, París, 1875.

-         Lecoy de la Marche, Extrait des comptes et memoriaux du Roi René, París, 1873.

-         Nito Verdera, Cristóbal Colón originario de Ibiza y criptojudío, Ibiza, 1999.

-         Albert Ronsin, Decouverte et baptême de l’Amerique.

-         Admiralty Charts and Publications, Norway Pilot, volume II B, Somerset, England, 1999.

nitoverdera@arrakis.es