TAULA DE MATÈRIES

EL PRÍNCEP DE VIANA A SICÍLIA I MALLORCA(1458-1460)

JOAN ALFONS D’ARAGÓ I DE NAVARRA

EL PRÍNCEP DE VIANA A SICÍLIA

EL PRÍNCEP DE VIANA A MALLORCA

EL PRÍNCEP DE VIANA I GEORGES DESDEVISES DU DEZERT

GUIOMAR DE SAYAS, AMANT MALLORQUINA DEL PRÍNCEP DE VIANA

MALALTIES I EDAT DEL DESCOBRIDOR D’AMÈRICA

MALALTIES

EDAT DE L'ALMIRALL

A MANERA DE CONCLUSIÓ 

NOTES I BIBLIOGRAFIA CONSULTADA

IL.LUSTRACIONS


EL PRÍNCEP DE VIANA A SICÍLIA I MALLORCA(1458-1460)

De Charles d’Évreux i Trastàmara,Príncep de Viana, nascut a Peñafiel el29 de maig de 1421, fill de Blanca I reina de Navarra (1425-1441) i de l’infant Joan de Trastàmara i Albuquerque (Medina del Campo, 1398) -el rei Joan IIde Catalunya i Aragó des de 1458 fins a la seua mort a Barcelona el 1479-,i germanastre, per tant,de Ferran II el Catòlic (1452-1516),s’han escrit nombroses biografies i no es tracta aquí de presentar-ne una de nova,sinó parlar de la seua trajectòria mediterrània per les illes de Sicília i Mallorca. Coneixerem la seua esposa, les seues amants i fills naturals i posarem en tela de judici, des d’una nova i contrastada investigació, la utòpica teoria que Cristòfol Colom era fill del Príncep de Vianai d’una tal Margalida Colom de Felanitx(Mallorca). Anirem per parts.

El Príncep de Viana es casà a Olite (Navarra) amb la princesa flamenca Agnès de Clèves el 30 de setembre de 1439, que era filla del duc de Clèves i neboda del de Borgonya, Felip el Bo. Dona Agnès morí el 6 d’abril de 1448, vuit anys després d’haver-se casat i sense haver tengut descendència.

El dissortat príncep, repudiat pel seu pare i odiat per la seua madrastra Joana Enríquez, era culte, il·lustrat, faldiller; no tornà a casar-se i tengué diverses amants ben conegudes i documentades. La primer fou Maria d’Armendáriz, dama de la cort de la seua germana petita Leonor de Foix, de la qual tengué una filla: Anna de Navarra, que es casà amb Lluís de la Cerda, Comte de Medinaceli.

Una altra fou Brianda de Vega –no de Vaca, segons les investigacions que Núria Coll Fluvià ha realitzat als Arxius d’Història de Protocols de Barcelona-, amb qui tengué un fill, el 1456, anomenat Felip de Navarra, el Comte Beaufort, que fou arquebisbe electe de Palerm, càrrec al qual renuncià sense arribar a consagrar-se pel del maestrat de l’orde de Montesa. Felip morí a la guerra de Granada lluitant devora el seu oncle Ferran el Catòlic.

A Sicília, informa la història que Carles s’enamorà d’una donzella molt bella i de baixa extracció social anomenada “la Cappa”, sense nom de pila conegut, amb qui tengué Joan Alfons d’Aragó i Navarra, que fou Abad de Sant Joan de la Penya i bisbe d’Osca.

El príncep de Viana morí el 23 de setembre de 1461 al Palau Reial de Barcelona i tenia 40 anys, 3 mesos i 26 dies. Al seu testament, ratificat abans de morir, reconegué els seus tres fills naturals: “Philipo Comiti de Beufort et aliam donno Joanni Afonso in Sicilia genito reliquam vero tertiampartem donne Anne inclitis natis nostris naturalibus”. La versió catalanaés la següent:“A FelipComte de Beuforti altra [part] a Don Joan Alfons nascut a Sicília, [i] la tercera part restant a Dona Anna, nostres distingits fills naturals”. Així consta a “Documents relatius al Príncep de Viana”, [Tom XIII, Barcelona, 1864, publicats per Manuel de Bofarull i de Sartorio, arxiver dela Corona d’Aragó]. I no hi ha més fills naturals de Carles de Viana que estiguin històricament documentats, a pesar de la campanya mediàtica organitzada i orquestrada en els darrers anys des de Mallorca –en realitat, el greuge va néixer l’any 1968 a Felanitx-, especialment des que es va anunciar urbi et orbe que Discovery Channel preparava un documental sobre l’origen de Cristòfol Colom. Un reportatge que donaria compte al mateix temps dels resultats dels estudis genètics i antropològics de les restes de Colom conservades a la Catedral de Sevilla, que van ser duts a terme pels professors José A. Lorente i Miguel C. Botella, científics de la Universitat de Granada. En la seua versió castellana, el documental es va projectar a Espanya el 12 d’octubre de 2004.

JOAN ALFONS D’ARAGÓ I DE NAVARRA

Cosa singular és que no se sàpiga amb certesa la data de naixement del fill sicilià del Príncep de Viana, però intentarem aproximar-nos-hi tant como sigui possible basant-nos en fets irrefutables. Segons Ricardo del Arco Garay(1), Joan Alfons tenia 18 anys el 1477, segons ho expressa la butlla Sixto IV, de 21 de maig d’aquell any, confirmatòria de la seua elecció com a abat de Sant Joan de la Penya; per tant va néixer el 1459, a Palerm, a l’any d’arribar el seu pare des de Nàpols a Sicília, conclou el citat autor. Llavors, ja que Don Carles de Viana va arribar a Sicília el 15 de juliol de 1458, podem pensar que hauria nascut en juliol de 1459.

Per altra banda, Antonio Duran Gudiol(2) escriu que atès que Joan Alfons era “orfe de pare des dels dos anys degué passar la seua infantesa i adolescència al costat de la seua mare a la ciutat de Palerm”; i tenint en compte que el Príncep de Viana va morir el 23 de setembre de 1461, podem suposar que hauria nascut en setembre de 1459. I seguim amb Duran Gudiol: “El 24 d’octubre de 1482 , Sixto IV el va nomenar administrador del bisbat sicilià de Patti, i aconseguiria la titularitat de la seu només si arribava a l’edat canònica. Al mateix document pontifici el Papa el va facultar per a rebre de qualsevol bisbe en successius diumengeso festivitats les ordes del subdiaconat, diaconat i presbiterat. Havia acomplert els 23 anys”. I pel seu interès, assenyalam que Inocenci VIII, l’1 d’octubre de 1484, el va promoure al bisbat d’Osca-Jaca. Amb tal motiu la cúria papal va expedir sis butlles, de les quals se’n conserven tres i dirigides a Joan Alfons d’Aragó, clergue Panormità; és a dir, Roma certifica que era de Palerm.

Áixí que, una conclusió porvisional, a falta de moment de més documents, indica que Joan Alfons d’Aragó, el fill sicilià de Carles de Viana i de “la Cappa” hauria nascut entre els mesos de juliol i setembre de 1459.

EL PRÍNCEP DE VIANA A SICÍLIA

Jerónimo Zurita(3) dóna compte pormenoritzada de l’estada de Carles de Viana a l’illa de Sicília entre el 15 juliol de 1458 i la seua sortida cap a Sardenya, que tengué lloc a final del mes de juliol de 1459. A la seua arribada a Palerm fou molt ben rebut pel virrei Lope Jiménez de Urrea, s’establí a Castrogiovanni, una plaça forta situada al mig de l’illa i passà per Chaca, Calata Girón, Lentini, Paterno i Messina, on arribà a principi de novembre, i el dia 15 del mateix mes ja tengué avís dels seus ambaixadors enviats el 18 de juliol als regnes d’Aragó, València i el Principat de Catalunya per intentar establir la concòrdia amb el seu pare el rei Joan II

Relata Zurita que Carles romangué tot el mes de desembre de 1458 fins a l’estiu de1459 a Messina, on residia en un convent de benedictins, però disgustat el seu pare el rei pel tracte favorable i ajuda econòmica que rebia el seu primogènti, “acordà enviar a Sicília Joan de Moncayo, governador general d’Aragó, que era un prinicipal cavaller, i de gran experiència, amb ordre que vengués el príncep a l’illa de Mallorca, i en la seva companyia Don Lope Jiménez de Urrea i Lloctinent general del Regne a Sicília, i que el nou governador [Juan de Moncayo] quedés en aquell càrrec”.

De manera que Carles va marxar de Messina cap a Palerm en el mes d'abril i allí va romandre fins a l’11 de juliol de 1459, “esperant que el virrei deixàs ordenades les coses d'aquell regne”. I seguim amb Zurita: “I tenint junta la seva armada a la platja de Solanto, i de Palerm, va embarcar en la seva nau capitana per a abandonar Sicília a final de juliol, va arribar al port de Càller (Càller, Sardenya) el tres d'agost i es va allotjar al Castell”. De Sardenya va navegar el príncep, contra l'ordre del rei el seu pare –assenyala Zurita- cap a les costes de Catalunya i va entrar la nit del 15 d'agost amb set galeres a Salou (Tarragona). Mentre la seva armada es proveïa en aquest port, va enviar Lope Jiménez de Urrea al rei el seu pare, a disset d'agost de 1459 , i per Jerónimo Zurita sabem que el rei es trobava en els confinis de Castella i Aragó, de manera que el van esperar a Saragossa. El dia 18 va salpar Carles cap a Mallorca, i arribà a Palma el dia 20 d'agost de 1459.

EL PRÍNCEP DE VIANA A MALLORCA

La primera notícia ens la proporciona una vegada més Zurita i diu textualment: “No va ser el príncep don Carles tan ben acollit a Mallorca, com semblava a les gents que fos raó, i ell ho pensava perquè havent-se-li de lliurar el Castell de la ciutat i el de Bellver, no li van lliurar el de Bellver, i tot just li van deixar el Palau Reial de la Ciutat de Mallorca, i sempre li semblava que tenia el disfavor del rei el seu pare i l’avorrició de la madrastra”. I demano ara als lectors que prenguin bona nota que Carles es va allotjar al Palau Reial de Palma i no al castell de Santueri del poble mallorquí de Felanitx. I ho sabem per Jerónimo Zurita, i també per José María Quadrado i Pablo Piferrer: “Captiu més que hoste, vigilat pels qui només aparentaven servir-li, sostrets a la seva obediència els castells, va viure set mesos el bon Carles al palau d'una dinastia destronada per la usurpació...”. És més, assenyalen Quadrado i Piferrer que “entre els arranjaments que per a rebre’l es van fer al palau, sonen els encerats llocs a la finestra de la llibreria, i un escriptori nou de fusta, i en ell quatre taules recolzades a la paret per a tenir els seus llibres el senyor príncep”. És a dir, Carles va tenir la seva residència a l'Almudaina, a Palma.

Coneixem una carta del príncep al seu pare demanant concòrdia i datada a Mallorca el 22 de novembre de 1459, i conta Zurita que “van anar a Mallorcas el virrei de Sicília (Lope Jiménez de Urrea) i Bernardo de Requesens” i que el vint-i-nou de desembre, principi de l'any del nostre Senyor de 1460, havia enviat el Príncep des de Mallorca a Lope Jiménez de Urrea amb poder suficient per concloure una concòrdia amb el seu pare. És a dir, qui havia estat virrei de Sicília des de 1443 a 1459 –més endavant exerciria el mateix càrrec entre 1465 i 1475-, Lope Jiménez de Urrea, va viatjar, pel que sembla, des de la península fins a Mallorca per rebre instruccions i planificar l'estratègia a seguir en les converses que mantenien amb Joan II sobre el futur del príncep. I mentrestant, com és natural, Joan de Moncayo exercia de governador de Sicília. Finalment, cal destacar que el príncep “es va embarcar a Mallorca en les seves galeres i va arribar a la platja de Barcelona a 22 de març de 1460 i es va anar a allotjar al Monestir de Valdonzelles”. Acabava així l'exili de Carles de Viana a Mallorca, on va estar retingut durant set mesos.

EL PRÍNCEP DE VIANA I GEORGES DESDEVISES DU DEZERT

Cal tornar al s. XIX per entendre el garbull, millor dit, el tort muntat entorn d'una Margarida sense cognom que apareix a la carta de Carles datada a Mallorca el 19 d'octubre de 1459 i que, segons l'historiador francès Georges Desdevises du Dezert, anava dirigida al Governador de Mallorca(4). Textualment, escriu Carles al Governador de Sicília: “Agradecemosvosmuy mucho lo que habéis hecho en recomendación de Margarita, la verdad de la cual mostrará lo que haber sentido de ella ser preñada...” I afegix més endavant: “Que dicha Margarita os sea encomendada”.

De Margarida es ve repetint fins a la sacietat que fou l'amant mallorquina de Carles de Viana i, ni més ni menys, que la mare de Cristòfol Colom. Però tot seguit veurem l'imperdonable error de trascripción comès pel cèlebre historiador francès.

Diu G. Desdevises a la pàgina 227 que « pour occuper les loisirs (temps d’oci) de sa demi-captivite, le prince sembla avoir pris une nouvelle maîtresse, nommé Marguerite…  ». La nota 7 al peu de pàgina resa així: Lettre du prince de Vianne au Governeur de Majorque (28 oct. 1459); la verdad de la cosa mostrara lo que haveys sentido de ella ser prenyada. Arch. D’Aragó, t. V. fº 24. Aquí, a la data entre parèntesi, hem trobat un altre error de trascripció de Georges Desdevises, i és que l'original no diu 28 d'octubre 1459, sinó que XVIIII (19) d'octubre 1459, segons les últimes trascripcions documentals portades a terme per l'historiador eivissenc Toni Ferrer Abárzuza, el paleógraf i historiador alacantí David Garrido i per Fanny Tur, directora de l'Arxiu Històric d'Eivissa.

El gran problema de la teoria del “Colom mallorquí”, com a fill del Príncep de Viana i d'una impossible Margarida Colom radica en el fet que la carta esmentada no anava dirigida al governador de Mallorca sinó al de Sicília. Efectivament, les recents trascripcions realitzades assenyalen que la carta va dirigida al governador de Sicília, que resideix a Palerm i s’anomenava Joan de Moncayo, home de confiança del rei Joan II i encarregat de convèncer Carles perquè es traslladàs a Mallorca.

Així és, el 15 de novembre de 2004 l'historiador Jaume Rigués i Sans, funcionari de l'Arxiu de la Corona d'Aragó (Barcelona), em va escriure el que segueix: “Desdevises va interpretar que el Governador ho era de Mallorca. Llegit bé el document, està clar que no és el Governador de Mallorca, sinó el de Sicília, d'on procedia el Príncep quan va arribar a Mallorca, d'on escrivia la carta”. Llavors, ha d'entendre's que des de Palerm amb data 21 de setembre de 1459 i per part del Governador s'havia comunicat al Príncep de Viana, que ja residia a Mallorca, que havia deixat embarassada a Palerm a Margarida. El document té per signatura Reial Cancelleria, Vària 394, fol.24v. A més, ha de ser així perquè a Joan de Moncayo se’l denomina sempre governador i no virrei, càrrec que corresponia a Lope Jiménez de Urrea.

Però resulta que el 20 d'octubre de 1459 Carles de Viana va escriure una altra carta a Sicília en italià, dirigida al seu home de confiança a Palerm: Troyano Abatte la Viesca, un personatge que apareix a la carta de 19 d'octubre i dirigida a Palerm. Aquesta carta va ser traduïda el 29 de maig de 2005 per l'eminent Prof. Luciano Formisano de la Universitat de Bolonya (Itàlia), en la qual diu “... volem que Margarita Panormitana, neboda de fra Luichi de Luchesi rebi una gonella [faldilla exterior àmplia i llarga] i un gipó [peça ajustada al cos que cobreix des dels muscles a la cintura] de drap de Florència”. Diu Julio Casessis al seu Diccionario Ideológico de la Lengua Españolaque aquesta vestimenta era un regal que feien els reis a les servidores que prenien estat. Sabem, doncs, que Margarita era de Panormita, nom antic de la ciutat de Palerm, i neboda de fra Luichi Luchesi, membre d'una família distingida de Sicília, la qual cosa demostra la falsedat que el Príncep de Viana tingués altre fill natural amb una mallorquina.

El Prof. Formisano explica que ha traduït nepota per neboda “perquè se suposa que un fra no hagi tingut fills ni tampoc fills de fills, encara que en aquest cas podria tractar-se de la néta d'un(a) germà(na)”. Al mateix temps, exposa que “al sud d'Itàlia nepote és ambigu”. Per la seva banda, el filòleg català Joan Corominas diu al seu gran diccionari etimològic que “nebot (nebot) és fill d'un germà o d'una germana; la forma femenina neboda (neboda) correspondria a un llatí vulgar nepota”. I cal recordar ara que la carta a què ens estem referint està escrita a Mallorca, en la qual ens trobem amb el català camia, de manera que la meva opinió és que la carta és una barreja de dialectes italians en part catalanizats. Llavors, coincideixo amb el Prof. Luciano Formisano en el fet que la traducció de nepota per neboda sembla la més idònia per al cas que ens ocupa.

Així les coses, ha d'acceptar-se que la Margarida panormitana, Margarita Luchesi, que he localitzat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó era una altra amant siciliana de Carles. I així arribem a la lògica conclusió que “ la Cappa”, mare de Joan Alfons d'Aragó i de Navarra, el bisbe d'Osca, i la Margarida Luchesi de Palerm, són dues dones diferents. I la prova radica en el fet que don Carles va escriure la famosa carta, origen de la confusió del “pressumpte Colom mallorquí”, al governador Joan de Moncayo des de Palma de Mallorca el 19 d'octubre de 1459. I ho va fer en resposta a “... la vostra lletra feta a Palerm a XXI de setembre...”. Llavors, la Margarida panormitana, el 21 de setembre de 1459 estava embarassada i no ha de ser confosa de cap manera amb “la Cappa” i, ni de bon tros, amb una tal Margalida Colom inventada i mai documentada en altres cartes del Príncep de Viana que he localitzat recentment a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, la trascripció de la qual agraeixo a la senyora Josefina Cubells, que ha estat directora del Arxiu Històric de Tarragona. El que no consta documentalment, mancant més investigació, és si Margarida Luchesi va tenir algun fill de Carles, però no sembla probable perquè hauria nascut a temps de ser reconegut en el testament atorgat a Barcelona i en el qual, com s'ha dit anteriorment, el nostre príncep va reconèixer tres fills naturals.

GUIOMAR DE SAYAS, AMANT MALLORQUINA DEL PRÍNCEP DE VIANA

Georges Desdevises assenyala directament Guiomar de Sayas, una dama del servei al Palau Reial de Palma de Mallorca, com a molt probable amant de Carles. En efecte, diu l’autor francès, basant-se en document conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó [pr. de V., t.V, fº 58],que Guiomar de Sayas era jove, oberta, dolça i que ballava i cantava molt bé. Desdevises sospita,i no sembla anar molt equivocat, que l’al·lota fou la distracció amorosa del Príncep de Viana durant la seua estada a Palma de Mallorca.

MALALTIES I EDAT DEL DESCOBRIDOR D’AMÈRICA. L’ADN DELS COLOM CONSERVATS A LA CATEDRAL DE SEVILLA.

DARRERES INFORMACIONS CIENTÍFIQUES DE LES RESTES DEL DESCOBRIDOR EXISTENTS AL FAR DE COLOM A SANTO DOMINGO.

INFORMES DELS RESPONSABLES DE L’EQUIP INVESTIGADOR ESPANYOL: CATEDRÀTICS JOSÉ A. LORENTE I MIGUEL C. BOTELLA, DIRECTORS DE L’ESCOLA DE MEDICINA LEGAL I DEL LABORATORI D’ANTROPOLOGIA DE LA UNIVERSITAT DE GRANADA, RESPECTIVAMENT

MALALTIES

Registrada a l'Arxiu de Simancas i en data 23 de febrer de 1505, es conserva una cèdula del rei Ferran concedint a Cristòfol Colom llicència per caminar en mula per qualsevol banda d'aquests regnes. I diu el rei: “Puix que sóc informat que vós l'Almirall don Cristòfol Colom esteu indisposat de la vostra persona a causa de certes malalties que heu tingut i teniu, i que no podeu caminar a cavall sense molt dany de la vostra salut: per tant, acatant el susdit i la vostra vellesa, per la present vos dono llicència perquè pugueu caminar en mula ensellada i enfrenada (entrenada que obeeixi) per qualsevol parts d'aquests regnes i senyorius que vós volguéssiu i per bé tenguéssiu [...] Datada a la ciutat de Toro a vint-i-tres de febrer de mil cinc-cents cinc”.

Doncs bé, per informes de Monica Smith, del Maryland University Medical Center; i crònica d'Isabel Espiño (www.elmundo.és/elmundosalut/2005/05/17/dolor/1116352196.html] s'ha fet públic que Colom va patir una severa artritis que el va deixar alesiat, amb grans febres i hemorràgies oculars. Després d'anys d'intens dolor i estranys símptomes, el descobridor d'Amèrica va morir d’artritis reactiva.

Aquesta és la tesi que va presentar Frank Arnett, M.D., reumatòleg i professor de medicina interna, de patologia i laboratori mèdic de l'Elisabeth Bidgood Chair in Reumathology a la University of Texas Medical School at Houston. La conferència va tenir lloc el 6 de maig de 2005 al Davidge Hall, a la University of Maryland School of Medecine.

El primer esment a la malaltia es produeix a la crònica del retorn del primer viatge. Segons fra Bartolomé de las Casas, Colom havia descansat malament i quedava molt tolit de les cames. En els anys i viatges posteriors, Colom va continuar patint altres febres, hemorràgies oculars i repetitius i perllongats atacs del que els cronistes de l'època denominaven “gota”.

El Dr. Frank Arnett ha arribat a la conclusió que el navegant estava afligit d’artritis reactiva, una forma d’artritis originada per una infecció. El trastorn en qüestió consisteix en inflamació de les articulacions (artritis), uretra (uretritis) i en el revestiment de l'ull (conjuntivitis). Es desconeixen les causes, però en els homes d’edat avançada, com és el cas de Colom, es pot deure a una infecció.

Sembla probable –argumenta el Dr. Arnett- que Colom adquirís artritis reactiva a causa d'un enverinament alimentari a causa de l'escassa higiene o a una inadequada preparació del menjar. Per al reumatòleg, Colom no encaixa amb el perfil d'un home aficionat als menjars copiosos i a l'alcohol, que poden dur a la gota. Un altre fort argument contra la teoria de la gota és la durada dels atacs, que habitualment es perllonguen set o deu dies i després se soluciona per complet, però Cristòfol Colom va patir molts mesos de recaigudes en diverses ocasions i abans de perdre per complet la mobilitat.

De fet, en el quart viatge (1502-1504) Colom estava tan malalt que van haver de construir-li una petita cabina en coberta per poder seguir governant la nau. Segons sembla, les seves extremitats superiors no es van veure afectades, però les cames s'anaven deteriorant cada vegada més. En retornar a Castella de l'últim viatge, els darrers anys de la seva vida els passà al llit.

Per la seva banda, el professor Miguel Botella ha manifestat que “amb els 150 grams que pesen les restes de la Catedral de Sevilla atribuïts a Colom hi ha escàs material per treure el major nombre d'evidències”. A part de l'edat, que més endavant veurem, afirma Botella que “no s'observa cap patologia, la qual cosa tampoc significa que no les tingués: simplement no apareixen en aquests fragments d'ossos”.

Altres interessants informacions les proporciona el Dr. Fernando Luna Calderón, director del Museu Nacional d'Història Natural de Santo Domingo, [www.ahora.com.do/Edición1295/SECCIONES/actualidad2.html i també http://hoy.com.do/app/article.aspx?id=25819+comment&Mode=true]. Luna Calderón és biòleg humà i paleontòleg. Especialista en Antropologia Física per l’Smithsonian Institution de Washington, D. de C.; ha estat en contacte amb les restes de l'Almirall des dels anys 70, cada vegada que s'ha obert l’urna que els conté, i realitzat nombroses i profundes investigacions entorn de la vida, els viatges, malalties, alimentació i anatomia de Colom.

El Dr. Luna Calderón assenyala que Cristòfol Colom “va patir en vida de la síndrome de Reiter, que cursa amb artritis, conjuntivitis i blenorragia, una malaltia reumàtica que ataca les articulacions i produeix als dits dels peus, sobretot al dit gros, destrucció de la falange distal, donant-li la forma a l'os de trepant (instrument amb una boca de tall rodó que serveix per a trepar)”. A més, va afegir, provoca lesió degenerativa a nivell de la columna vertebral i altres danys. Per altra banda, recorda Luna Calderón que en les cròniques històriques es diu que l'Almirall va estar en llit, a la Hispaniola, des de desembre fins a març i que tenia la mà crispada producte de l’artritis, “i aquest senyal s'evidencia en les restes guardades a la República Dominicana”.

EDAT DE L'ALMIRALL

Respecte a l'edat de Cristòfol Colom l'única dada certa i mai discutida, perquè hi ha un testament autèntic, és que va morir el 20 de maig de 1506 a Valladolid. Deixem a un costat els textos històrics coneguts amb els quals es fan càlculs per a saber l'edat del navegant, i ho propós així perquè cada autor o teoria sobre els seus orígens procura que els números quadrin de la manera que els convé. De manera que l'única forma d'esbrinar l'edat que tenia Colom en el moment de la seva defunció, segons el meu parer, crec que el millor serà basar-nos en els estudis paleopatològics i antropològics realitzats de les seves restes. I aquí sorgeix el primer problema perquè se segueix discutint si Colom està enterrat a la Catedral de Sevilla o al Far de Colom de Santo Domingo (República Dominicana).

I/ En primer lloc, el Dr. Charles W. Goff, celebre antropòleg de la Universitat de Yale, Connecticut (EE.UU,) – vaig tenir l'honor de localitzar els seus arxius en juny de 2004 a la ciutat de Newhaven-, que va estudiar les restes de Santo Domingo en maig de 1959 , va arribar a la conclusió que Colom va morir a l’edat d’uns 60 anys. Per cert, l'agència EFE va informar sobre la troballa dels arxius del Dr. Goff, i distribuí la notícia als mitjans de comunicació d'Espanya i d'Amèrica.

II/ El Dr. Fernando Luna Calderón, en llarga conversa telefònica mantinguda la tarda del 3 de juny de 2005, va manifestar textualment que Cristòfol Colom va morir als 60 anys.

III/ Ara veurem l'últim informe sobre les restes atribuïdes a Cristòfol Colom i conservats a la Catedral de Sevilla. El seu autor és el Dr. Miguel C. Botella, Director del Laboratori d'Antropologia de la Universitat de Granada. És un estudi recent dels 150 grams d'ossos que conté l’urna. Textualment, el Prof. Botella, el 21 d'octubre de 2004 , al simposi “Els Enigmes de Colom” celebrat a Palma de Mallorca va manifestar textualment: “Jo diria que tindria entre 50 i 70 anys. Fins i tot m'atreviria a aventurar que més prop dels 60 que dels 50...”.

IV/ Llavors, d'acord amb els estudis antropològics realitzats pels doctors Goff, Luna Calderón i Botella, pot afirmar-se que Cristòfol Colom va morir a l'edat d'uns 60 anys.

V/ De manera que les dades científiques estableixen que un suposat fill natural del príncep de Viana i una mallorquina, que hauria nascut forçosament en 1460, no va poder ser Cristòfol Colom pel simple fet que només hauria viscut 46 anys.

En conseqüència, Cristòfol Colom no era un fill mallorquí del Príncep de Viana.

A MANERA DE CONCLUSIÓ 

A més de tot l'abans citat, la prova del nou que Cristòfol Colom no va poder ser fill natural del Príncep de Viana i d'una mallorquina és clara, diàfana, indiscutible i està basada en la Història i en l'Antropologia. Si Don Carles hagués tingut un fill mallorquí, ja que va arribar a l’illa de Mallorca a la fi d'agost de 1459, no hi ha dubte que hagués nascut en 1460. Però si hi ha una cosa certa relacionada amb Cristòfol Colom és la certesa que el descubridor d'Amèrica va morir a Valladolid el 20 de maig de 1506. En conseqüència, el suposat fill del Príncep hauria viscut 46 anys.

I no vull allargar-me massa, però sí recordar que Andrés Bernáldez, capellà de la vila de los Palacios (Sevilla), amic personal de Colom, va escriure en les seues“Memòries del regnat dels Reis Catòlics”(5) que l'Almirall va morir als seixanta anys d'edat, si bé algunes còpies de les “Memòries” diuen setanta anys. Llavors, hagués estat massa jove per a poder ser Cristòfol Colom ja que la diferència de 14 anys, com a mínim, és insalvable.

Per tant, seria de desitjar, ara que l'antropologia compta amb noves i modernes tècniques d'investigació i instrumental molt sofisticat, per exemple càmeres en 3-D, que el Prof. Miguel Botella sigui autoritzat pel govern dominicà per a realitzar un nou estudi de les suposades restes del Descobridor conservades al Far de Colom. Al mateix temps, tenint en compte que el Prof. José A. Lorente, Director del Laboratori d'Identificació Genètica de la Universitat de Granada, ha obtingut el cromosoma Y d'Hernando Colom, el fill natural del descobridor, i sabent que aquest cromosoma només es transmet de pares a fills, el nou estudi, dirigit i supervisat per científics de Santo Domingo, permetria identificar Cristòfol Colom. Sincerament, és la meua opinió que ha de fer-se encara que solament sigui per sortir de dubtes i acabar amb el llarg enfrontament que mantenen dominicans i espanyols.

I què queda de l’ “utòpic Colom mallorquí” després d'haver vist les proves documentals i científiques que he aportat? Sincerament, crec que absolutament res. 

Eivissa, 27 juny 2005

  

NOTES I BIBLIOGRAFIA CONSULTADA

(1). El Obispo Don Juan de Aragón y Navarra,hijo del Príncipe de Viana,Diputación Foral de Navarra, Institución Príncipe de Viana, Consejo de Cultura, números XLII y XLIII, 1951. p. 40.

(2). Juan de Aragón y Navarra en Jerónimo Zurita, Cuadernos de Historia, 49-50, 1984, pp. 32 y 33.

(3). Los cinco libros postreros de la segunda parte de los Anales de la Corona de Aragón, compuestos por Jerónimo Zurita, cronista de dicho Reino, Zaragoza, 1658, tomo IV, pp. 53-98.

(4). D. Carlos d’Aragon, Prince de Vianne, París, 1889, pp.252-284.

(5). Edición y estudio por Manuel Gómez-Moreno y Juan de Mata Carriazo, Real Academia de la Historia, Madrid, 1962.

Jaume Vicens i Vives: Trayectoria mediterránea del Príncipe de Viana, Pamplona, 1950 / La politique mediterranénne et italienne de Jean II d’Aragon entre 1458 et 1462 / Fernando el Católico Príncipe de Aragón, Rey de Sicilia 1458-1478 (Sicilia en la política de Juan II de Aragón), Madrid, 1952.

José Yanguas y Miranda: Noticias biográficas de D. Carlos Príncipe de Viana en Crónica de los Reyes de Navarra escrita por Don Carlos Príncipe de Viana..., Pamplona, 1843.

Núria Coll Julià: Brianda de Vega, amante del Príncipe Carlos de Viana esposa de Berenguer de Peguera, Barcelona, 1984.

Joaquim Guitert i Fontseré: Col·lecció de manuscrits inèditsde monjos del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, La Selva del Camp, 1948.

Miguel Saperas & José Mª Azcona: Notas bibliográficas: El Príncipe de Viana, Escritos del Príncipe, Fuentes Históricas, Iconografía. En El Príncipe de Viana, Año I-II, Consejo de Cultura de Navarra, 15 marzo 1941.

Manuel Iribarren: El Príncipe de Viana (Un destino frustrado), Buenos Aires, 1951.

Mariona Ibars: El príncep de Viana, Barcelona, 1996.

José Luis García de Paz y Mariona Ibars:En busca de Carlos, Príncipe de Viana, Revista de Arqueología del siglo XXI, nº 289, Madrid, mayo 2005.

José Mª Quadrado: Forenses y ciudadanos, Palma de Mallorca, edición de 1986; El Príncipe de Viana. 1461, Madrid, 1845

Manuel Álvarez de Sotomayor: ¿Colom mallorquín? – Juicio crítico a la tesis del Colom balear, en Historia de Mallorca coordinada por J. Mascaró Pasarius, Tomo VII, Palma de Mallorca, 1978.

Pedro Piferrer y José Mª Quadrado: España, sus monumentos y artes - Su naturaleza e historia -Islas Baleares, Barcelona, 1888.

nitoverdera@arrakis.es