La hipòtesi fenícia

La història marítima dels fenicis comença cap al s. XXIV a. J.C. i arribaren a gaudir d'una fama tal que Salomó demanà al rei Irma de Tir que li enviés mestres d'aixa i fusters per  construir una flota al Mar Roig així com mariners per anar fins al país de l'Ofir, segons la Bíblia. La localització geogràfica d'Ofir ve a ser  la mateixa que la Terra de Punt. Ambdós països “es troben lluny, en el SE”; el viatge comença d'un port  del Mar Roig i dura tres anys entre anar i tornar. Els productes d'Ofir coincideixen en general amb els que els egipcis portaven de la Terra de Punt i ports d'escala: or, fustes precioses, encens, esclaus...

Apunta Paul Gallez que sent Salomó gendre del faraó, és molt natural que per la seua esposa hagués  conegut del sogre les informacions  necessàries per organitzar els viatges esmentats. Els fenicis ja formaven part de les tripulacions de les flotes egípcies i assumien la direcció tècnica abans de fer el mateix en les del rei Salomó. Durant més d'un mil·lenni i baix vàries denominacions, les flotes fenícies creuaren el Mediterrani, l'Atlàntic, el Mar Roig, l'Índic i l'oceà que molt després va ser anomenat Pacífic pels espanyols. Aleshores, els navegants fenicis podien molt bé haver deixat inscripcions als països que visitaven, encara que les expedicions fossin per  compte d'un rei no fenici.

L'historiador argentí Ibarra Grasso, per exemple, ha identificat dues naus fenícies en les esteles centrals del temple de Sechim, a la vall de Casma, costa del Perú. Es considera que aquestes ruïnes daten de fa uns 3.000 anys. Altres monòlits de la zona representen una  nau oceànica i un sextant.

Més extraordinaris són els descobriments de Bernardo Silva Ramos, president del Institut Geogràfic de Manaos (Brasil). Aquest investigador va recórrer la selva amazònica  durant més de vint anys buscant, fotografiant i copiant 2.800 inscripcions rupestres, reconeixent la major part d'elles com a fenícies i altres de gregues.

L'orientalista Delekat ha demostrat, al menys, el caràcter cananeu de la Pedra de Paraíba, actualment la ciutat s'anomena  Joao Pessoa, situada al sud del cap San Roque (Brasil).  La pedra, que al ser trobada en una plantació es va partir en quatre bocins, va  desaparèixer, però abans es feren còpies de la inscripció. Va ser trobada l'onze de setembre del 1872 i pot ser una prova  que navegants fenicis arribaren a Brasil uns 2.000 anys abans del seu descobriment oficial. L'estudi més complet sobre el text l'ha fet Lienhardt Delekat de la Universitat de Bonn, segons Paul Gallez. Delekat analitza cadascuna de les formes gramaticals d'aquest text amb l'arameu, el sidoni i altres dialectes cananeus. La conclusió és que la Pedra de Paraíba va ser escrita en sidoni antic de finals del s. VI a.J.C. La traducció és  la següent:

“Som fills de Canaán, de la ciutat de Sidó. El regne es dedica al comerç. Estam embarrancats en aquesta costa muntanyosa llunyana i volem sacrificar davant  els deus i les deesses. L'any 19 del regnat d'Irma salpàrem d'Ezlon Geber al Mar Roig amb deu naus. Hem navegat ja dos anys i hem circumnavegat aquesta terra, tan calenta com llunyana de les mans de Baal (i.e. freda) i hem arribat aquí dotze i tres dones, perquè en una altra costa deu d'elles varen morir perquè havien pecat. Que els déus i les deesses mos siguin favorables”. L'estudi del text duu a Delekat una a una conclusió inesperada: els navegants fenicis haurien arribat a Brasil pel Pacífic, passant pel sud de l'Estret de Bering i el sud del Cap d'Hornos (zones fredes) i, entre aquestes dos regions, per Mesoamèrica (zones calentes). El rei Irma  al·ludit    seria Hiram III, i el  dinovè any del seu regnat correspon a l'any 532 a.J.C.

Per altra banda, no hi ha cap dubte sobre la capacitat de les naus fenícies  -estiguessin al servei dels hebreus, dels egipcis o dels perses- per realitzar el viatge transpacífic aprofitant els corrents marins i els vents regulars. Algunes naus fenícies desplaçaven 6.500 tones, com la de Ptolomeu IV Philator (222-205 a.J.C); de fet, l'historiador hebreu Flavi Josep parla de naus que, a més de la tripulació, portaven sis cents  passatgers i mercaderies. Ibarra Grasso ha comparat les naus de comerç de la Mediterrània del s. III a.J.C. amb les pintades a terrisseria mochica al nord del Perú. Els navilis són pràcticament idèntics i es caracteritzen principalment per un pont continuat de proa a popa, carregat de diverses mercaderies. Ara bé, històricament mai s'han conegut aquest tipus de naus a Perú.

Les naus fenícies o egípcies que salpaven del Mar Roig havien de  seguir la ruta tradicional per Malabar, Taprobana (Ceilan), la península de Malacca  fins a Zabai (Borneo), i des d'allí aprofitar el corrent del sud del Pacífic fins Kattigara, que situam al Perú. La tornada es faria pel corrent equatorial i pel mateix camí d'anada. La longitud de la trajectòria seria d´unes 21.058 milles d'anada i de 18.358 de tornada; en total un recorregut aproximat de 39.416 milles nàutiques. Per cert, i no deixa de ser curiós  comparativament parlant, si el viatge d'anar a Sud-amèrica i tornar al Mar Roig era d'unes 39.000 milles, resulta que calculant les distàncies sobre un mapa modern entre Suez (Egipte ) i Panamà, passant per Aden, Freemantle i Wel·lington, he trobat que la distància real d'anar i tornar és de més de 31.000 milles. La conclusió, segons Paul Gallez, és inevitable: “Els fenicis descobriren Amèrica en el primer mil·lenni abans de la nostra era”.

BIBLIOGRAFIA

Paul Gallez: “La Cola del Dragón – América del Sur en los mapas antiguos, medievales y renacentistas”, Bahía Blanca (Argentina), Instituto Patagónico, 1990.

Antiguo Testamento: “Reyes” I, 10.22.

Avezac-Macaya,  Marie Armand Pasacal d': “Memoire sur le pays d'Ophir oú les flotes de Salomon áillent chercher l'or”. L'Academie des Inscripcions et Belles Lettres 30 (1864), Paris.

Richard Hennig: “Terra Incognitae”, Vo. 4, Leiden, Brill, 1950.

Lienhardt Delekat: “Phönizier in Amerika”, Bonn, 1960.

Dick Edgar Ibarra Grasso: “La representación de América en mapas romanos de los tiempos de Cristo”, Buenos Aires, 1970.

Julio C. Tello: “Arqueología del valle de Casma”, Lima, 1956.

Bernardo de Azevedo da Silva Ramos: “Inscripçoes e tradiçoes da America prehistorica”. Río de Janeiro, 1930.

Al-Masudi: “Kitab al tanbih wa'l-Israf”, en Michael Jan de Goeje. Bibliotheca Geographorum , Vol. 8, Leiden, Brill,  1870-1889.

Georges Grosjean y Rudolf Kinauer: “Kartenkust und Kartentnicht vom Altertum bis zum Barok”. Bern y Stuttgart, Hallwag, 1970.

Quadrant de doble arc / Cuadrante de doble arco / Double arch quadrant (Cortesía: Fundació Jaume I, Nadal, 1991)


El misteri de la Cua del Dragó

Com assenyala Paul Gallez, el mapa de Martellus (1489) és molt millor que els mapes de Sud Amèrica que es coneixien a la primera meitat del s. XIX, de manera principal pel que fa als rius de la Patagònia, com són el Colorado, Negro. Chubut i Grande de la Terra de Foc. “Només l'existència d'aquest mapa –diu el Dr. Gallez- implica expedicions de descobriment i de reconeixement detallat de tot l'interior del continent”. En aquest punt ens quedem en la protohistòria. No podem passar a la història perquè les nombroses hipòtesis que s'han recollit fins ara no han trobat encara la prova indiscutible i definitiva, per molts que siguin els elements arqueològics, lingüístics, etcètera en què es recolzen.

Recorda Paul Gallez que li ha set completament impossible trobar les fonts que varen permetre a Martellus dibuixar el mapa de 1489, però també és cert que amb aquest mapa estem en plena cartografia ja que s'han identificat els rius, muntanyes i caps, però no es pot formular cap hipòtesi sobre qui va poder fer expedicions i aixecar un mapa tan perfecte com aquest. Ara bé, varen ser els egipcis, els fenicis, els xinesos o uns altres que encara no sospitem?

Per altra banda, els franciscans de l'edat mitjana podien haver obtingut informacions a Xina i haver-les tramés  a Itàlia. Com hem dit abans, les relacions foren molt intenses en temps de l'arquebisbe Montecorvino. I una vegada a Itàlia no devia ser  molt difícil aconseguir-la ja que el cartògraf alemany Henricus Martellus treballava per als mitjans oficials tant a Roma com a Florència. Les seues relacions amb l'Església devien haver set molt bones ja que havia estat a l'escola del cardinal Nicolás de Cusa, el savi bisbe de Brixen, molt actiu a la política del Vaticà.

En definitiva –diu Paul Gallez-, “es tracta de problemes encadenats, tots protohistòrics. Es poden formular hipòtesis que deuen ser possibles. No es poden demanar proves perquè no n'hi ha”. I afegeix:  “Seria un error de mètode voler aplicar de manera rigorosa les regles de la crítica històrica a unes hipòtesis protohistòriques. Tal procediment ens portaria simplement a la destrucció de totes les hipòtesis, sense benefici per a ningú”.

BIBLIOGRAFIA

Paul Gallez: “La Cola del Dragón – América del Sur en los mapas antiguos, medievales y renacentistas”, Bahía Blanca (Argentina), Instituto Patagónico, 1990.

nitoverdera@arrakis.es