La hipòtesi xinesa

La hipòtesi   els xinesos arribaren a les costes americanes, especialment a l'Amèrica del Sud es recolza, en principi,  en l'expressió de Claudi Ptolomeu  sobre “l'ancoratge dels xinesos”. Els navegants asiàtics podien utilitzar el corrent circular del Pacífic meridional que va d'Austràlia cap a Sud Amèrica pel sud. El mateix corrent circular també podia utilitzar-se per donar la volta des de Perú cap a les Moluques, en un clima molt més benigne  que el viatge d'anada.

***

Els viatges dels xinesos estan confirmats en els Annals de la Xina, en particular pels de la dinastia Han, que conten que l'any 219 a.J.C. l'emperador Shih- Huang-Ti envià “una expedició de joves d'ambdós sexes a una país meravellós situat molt lluny cap a l'est, anomenat Fusang, que significa atzavara. Els joves quedaren a viure allí i varen ser feliços”,  diuen  els esmentats Annals de la Xina”.

***

La hipòtesi de Fusang troba confirmació en una altra secció del Annals de la Xina, la que se refereix al s. V de  la nostra era. Segons Ma-Twan-Li, el sacerdot budista Hwui-Shin tornà de Fusang l'any 499, i va descriure el país, els seus habitants. Els costums, les cases, els arbres i els animals. Hwui-Shin explica que Fusang esta situat a la costa oriental del mar oriental; és a dir, a la costa americana de l'Oceà Pacífic. Curiosament,  l'enciclopèdia xinesa San-ts' ai t'u-hui presenta el dibuix d'un home de Fusang que muny una llama. És vol una prova més clara de la identificació de Fusang amb el Perú?

***

Àncores xineses / Anclas chinas / Xinese anchors (Cortesía: Fundació Jaume I, Nadal, 1991)


A Palos Verdes, una península situada a pocs quilòmetres al sud de Los Ángeles (California), l'any 1973, un vaixell del Servei de Geologia dels EUA  trobà a gran fondària unes pedres treballades per l'home, semblants a les que se utilitzaven a la Mar Mediterrània a l'Edat de Bronze, entre el 1500 i el 1100 a.J.C. El manganès dipositat sobre aquestes pedres indicava una llarga immersió en el fons de l'oceà.

El 1975, al mateix lloc, Palos Verdes, a poca fondària, dos bussos professionals trobaren també més de vint pedres treballades per la mà de l'home al voltant d'un escull cobert d'algues. Les pedres eren àncores xineses i havien estat submergides entre 500 i 1000 anys. Les pedres tenien un forat per a passar-hi una corda i utilitzar-les com a àncores i eren del tipus que varen fer servir a Xina durant mil·lenis. Per  altra part, el vaixell “Pionner” va trobar a  Point Medecino, i  seguim a Califòrnia, una gran pedra rodona amb una forat al centre coberta per una capa de manganès. Per la quantitat d'acumulació del dit mineral, es va poder saber que l'àncora havia estat submergida entre 2.000 i 3.000 anys. Aleshores, les àncores ofereixen més proves per l'estudi de la història de l'intercanvi entre Àsia i Amèrica.

 “La cuenca del Pacífico: 4.000 años de contactos culturales” és el títol d'un llibre del que n'és autor Jaime Errázuriz, publicat a Santiago (Xile) l'any 2000. L'autor demostra científicament i amb moltes fotografies, dibuixos i mapes les estretes relacions entre Àsia, i de manera especial Xina. Els punts   més rellevant i sorprenents són la representació  d'animals que no són americans. Efectivament, en una estela de la Gran Plaça de Copán a les ruïnes de la ciutat maia, hi ha dos caps d'elefants amb els seus respectius conductors que porten turbants. Copán és un departament d'Hondures, amb 3.203 qm2, fronterer amb Guatemala i a la costa del Pacífic.

A més, en el llibre “Sorry Kolumbus”, de Heinke Sudhoff  podem veure una tauleta de pedra trobada a l'Equador, a la costa del Pacífic, amb una inscripció escrita en libi i un elefant a la part superior, i és del s.III a.J.C. Curiosament, Sudhoff mostra una segona fotografia, que és una estela amb inscripció fenícia i un elefant a la part inferior. És del s.II a.J.C. i se conserva al museu de Cartago  (Tunísia).   

***

La resolució de la polèmica sobre els contactes transpacífics dependrà d'evidències concloents, i una d'elles pot ser l'existència d'un retrovirus d'origen tropical asiàtic, que només pot haver set transmès –com diu la Dra. Betty J. Meyers- per una persona viva. El cas és que s'ha descobert una varietat de  leucèmia: el virus linfotròpic de cèl·lules humanes (HTLV-1), que es troba principalment a la regió de Kyushu (Japó) i també a Sud-amèrica, concretament a la zona andina. Per la veritable història dels predescobriments d'Amèrica i pels viatges transpacífics precolombins se pot afirmar que aquest tipus de leucèmia s'ha trobat a dos mòmies d'uns 1.200 o 1.500 anys d'antiguitat. El fet ha tengut lloc al desert d'Atacama, al nord de Xile, gràcies a la sequedat i al salnitre dels terrenys. En dos de les mòmies trobades es pogueren obtenir mostres d'ADN de la medul·la  òssia i les seqüències coincideixen perfectament amb les del virus HTLV-1, que en la actualitat infecta als japonesos.

***

Els coneixements  que la cultura de Chavín (1) tenia de l'aliatge i soldadura dels metalls només pot explicar-se perquè aquestes tècniques estaven publicades a Xina 500 anys a.J.C. en el llibre “Kuagonggi” (“Registre dels artesans”), el primer text conegut en el món en discutir les fórmules dels aliatges, i en esmentar la dependència de la seua composició amb les del punt de fusió.

(1) La cultura de Chavín es data al Perú precolombí  (850-300 a.J.C.) i és la més antiga i  desenvolupà a les valls de Chavín, de Huantar, Casma, Empeña, Cupisnique i Lamabayeque. La gent d'aquesta cultura eren agricultors i coneixien la metal·lúrgia de l'or i de la plata,  i el teixit  de la llana i del cotó, i eren bons constructors, escultors i ceramistes.

***

Un altre vincle d'Àsia i Sud Amèrica és la roda, malgrat que ens ensenya la història que a Amèrica, abans de l'arribada dels espanyols, no era coneguda. I no és cert. I no ho és perquè a excavacions arqueològiques s'han trobat nombrosos i diferents jugarolls (joguines) amb rodes a Mesoamèrica, a l'igual que s'han trobat a l'Índia i a Xina.

Com diu Errázuriz, com pot algú, més o menys sensat, creure que l'home a Amèrica va inventar la roda motivat per fer joguines per als infants i, a més, creure que per pura casualitat els va fer iguals a unes altres que hi havia a l'Índia a la mateixa època? Quant al fet  que no prosperés l'aplicació de l'invent de la roda, Errázuriz ho justifica  per la manca de camins i de ponts, el fet de no haver-hi animals de tir, també als aspres terrenys i als espessos boscos.

***

Un altre fet extraordinari –assenyala el Dr. Joseph Needham- és que “astrònoms xinesos de la dinastia Han així com els antics maies feien servir exactament els mateixos complexos càlculs  astronòmics per donar avís de possibles eclipsis de la lluna o de  sol”

Els maies, i faria falta repetir-ho aquí, va ser una de les civilitzacions més pròsperes de la història: coneixien el número zero, els sacerdots també eren astrònoms i tenien una escriptura jeroglífica que encara no ha set del tot desxifrada. La seua expansió demogràfica estava basada en el cultiu de la dacsa (blat de l'Índia) a gran escala; i eren bons arquitectes: els seus principals monuments inclouen palaus, temples, camps de jocs de pilota, banys de vapor i tombes. I no hi ha cap misteri sobre la desaparició  de la civilització Maia: una sequera de 150 anys acabà amb ells, segons estudis publicats per la revista “Science” en l'edició del març del 2003. És a dir, la prolongada sequera al Yucatán va conduir a una catàstrofe demogràfica i acabà amb una gran civilització. Bo serà recordar que la dinastia Han va transcórrer des de l'any 206 a.J.C. fins al 220 d.J.C. i que la civilització Maia del 300 a.J.C. fins el 800 d.J.C.;  és a dir, varen ser contemporanis durant més de 400 anys.

***

Una altra cosa important –explica Jaime Erràzuriz- l'autor de “La cuenca del Pacífico: 4.000 años de contactos culturales”-, és la fabricació de paper per a llibres plegables a Mesoamèrica. S'ha fet un estudi de les tècniques  de fabricació i de ferramentes utilitzades en la fabricació del paper d'escorxa d'arbres al voltant del Pacífic, i resulta que aquesta tecnologia era coneguda a la Xina antiga, al SE asiàtic i Mesoamèrica. L'ús principal del tal paper va ser la producció de llibres per registrar rituals, calendaris i informació astronòmica. Els Maies, per cert, eren l'únic poble precolombí que tenia llibres: els còdex, dels quals els conquistadors espanyols en cremaren la majoria.

***  

La toponímia peruana és una altra qüestió decisiva i molt a tenir en compte a l'hora de poder afirmar que en temps precolombins hi hagué una intensa relació entre Xina i Perú. S'han localitzat 95 noms peruans que tenen un significat en xinès, i també 130 noms de lloc, topònims, que tenen el seu el seu equivalent en noms de lloc xinesos. Jaime Errázuriz els presenta a tots en dos llistes i que havien set recollits prèviament per Francisco A. Loayza (1948), German Stilich (1922) i A.M. Hamelin (1877).

Respecte als noms de lloc, Paul Gallez em va dir per correu electrònic el 26 de març del 2003, que “lo que resulta nuevo para mí es el gran desarrollo de la toponimia china en Perú.  El tema de los chinos en Perú es viejo. Lo nuevo en Errázuriz no es nuevo, pero era desconocido. Creo que es definitivo y pone fin a la disputa empezada en 1761”.

S'ha comprovat l'existència de 95 noms geogràfics del Perú, en ús actualment, que consten en documents de la Colònia (en temps dels conqueridors espanyols) i en cròniques antigues que coincideixen amb vocables xinesos; i 130 noms geogràfics amb els seus equivalents a Xina. A més, aquestos noms que tenen significat en xinès  o són llocs geogràfics peruans, no tenen cap significat amb les llengües quechua o aymara i tampoc en castellà.

No pot ser per casualitat que tants de noms xinesos es concentrin justament al Perú, en el departament d'Ancash, en la regió nord, on s'inicià i desenvolupà la cultura Chavin  (850-300 a.J.C.), la qual incorporà com a base de la seva iconografia (descripció de pintures, estàtues  o monuments) el motiu de disseny tan específicament xinès com és el “taotie” (*). És a dir, qualsevol persona que vegi el mapa d'Ancash, sense dubtar-ho, pensaria que es tracta d'una província de la Xina ja que hi ha gairebé més noms geogràfics xinesos que no d'Espanya.

Els topònims, recordem-ho, són les empremtes visibles dels desplaçaments humans i venen a ser una denúncia de la qual és impossible amagar l'origen.

(*)

El “taotie” consisteix en la imatge d'un rostre estilitzat que se pareix, encara que no aconsegueixi agafar el veritable semblant, a un animal determinat, a pesar que té tots els atributs: ulls, orelles, boca, banyes i urpes. El “taotie” fou el principal element decoratiu usat en els vasos rituals de bronze de l'època Shang i, malgrat que no ha estat mai clar el veritable significat, pareix estar relacionat amb unes creences determinades. Misteriosament, en forma sobtada, el “taotie” apareix a Perú en la cultura Chavin que es desenvolupà entre els anys 1000 i 300 a.J.C.

La dinastia Shang començà cap al 1600 a.J.C. i acabà las voltants del 1100 a.J.C. i dominaven la península de Shandong al Mar Groc, uns territoris situats entre Pequín i Shangai. I com la civilització Olmeca començà cap al 1500 a.J.C., el temps encaixa perfectament.

Per altra banda, durant la dinastia Zhou (1050-771 a.J.C.) començaren a decorar-se vasos de bronze representant tigres, que comparats amb el jaguars del Perú suggereixen que els artistes xinesos i els peruans estaven treballant no tant sols una tradició comuna, sinó també sobre models coneguts que estaven estretament relacionats

*** 

Posa de relleu Gustavo Vargas Martínez que el Pare  Martín (*), famós sinòleg del s.XVII, va cridar l'atenció sobre l'antic sistema xinès de nuar cordons molt abans que coneguessin  l'escriptura; col·locant els nusos a certa distància, utilitzant colors diferents i mitjançant precises convencions es creava un codi de senyals que substituïen formes de comptar i d'escriure. El que és sorprenent –escriu G. Vargas- és que “igual sistema es va trobar entre els inques, tan evolucionat, que servia de registre públic per als annals i comptes de l'Estat, les observacions astronòmiques, els tributs i taxes, i fins i tot  com a mitjà de comunicació, ja que servia per a transmetre, a llargues distàncies, notícies i missatges”. Entre els inques es va anomenar quipu o quipo i entre el xinesos el mètode es diu qi pui.

El cas és que Gary Urton, professor d'antropologia de la Universitat de Harvard (EE.UU), diu que els quipo també constitueixen  un sistema d'escriptura: “Cada quipu conté un codi binari de set bits capaç de combinar-se en més 1.500 unitats d'informació. Si això es confirma, els inques no sols haurien inventat un codi binari 500 anys abans de l'informàtic, sinó que l'haurien utilitzat com a part de l'únic llenguatge escrit dotat de tres dimensions”.

*** 

BIBLIOGRAFIA

Paul Gallez: “La Cola del Dragón – América del Sur en mapas antiguos, medievales y renacentistas”, Bahía Blanca (Argentina), Instituto Patagónico, 1990.

Richard Hennig: “Hui-Schen in Fusang”, II, 33-41.Leiden, Brill, 1850.

Gustav Schelegel: “Fu-Sang Kuo, le pays de Fu-Sang”. Extrait du Toung-Pao, III 2. Leiden, Brill, 1892.

Jane et al. Wheeler Pires Ferreira: “Domesticación de los camélidos en los Andes centrales durante el período precerámico”. Journal de la Société des Americanistes LXIV 155-156, París, 1977.

Joseph de Guignes: “Le Fou Sang des Chinois est l'Amerique? Memoirs de l'Academie des Inscriptions de Belles Lettres, tom. 28, París, 1761.

Edward Winning: “An unglorius Columbus or evidence that Hwishin and a party of Budhist monks of Afghanistan discovered America in the fith century”. New York, Apleton, 1855.

Frank J. Frost: “The Palos Verdes Chinese Anchor Mistery”. Archeology 31/1, New York, 1982.

Gustavo Vargas Martínez: “Fusang – Chinos en América antes de Colón”. México, Edición Trillas, 1980.

Joseph de Guignes, 1761: “Recherches sur la navigation des Chinois du coté l'Amérique et sur quelque peuples situés á l'extremité orientale de l'Asie”. Memoirs de Literature & Tomo 49, Biblioteca de Beijing.  

Jaime Errázuri Zañartu: “Cuenca del Pacífico: 4.000 años de contactos culturales”, Santiago de Chile, Universidad Católica de Chile, 200.

Heinke Sudhoff: “Sorry, Kolumbus – Seefahrer der Antike entdecken  Amerika”. Lübbe Verlag GmbH, Bergisch Gladbach, 1991.

Betty J. Meyers: “Introducción en evolución y Difusión cultural”, Ediciones Abya-Yala, Quito, 1988.

Tajima Kazuo y otros: “Cuadernos del Japón”, Vol. III, nº 1 de 1994.

Josie Glauisusz: “Discoverer”, Vol. 21, nº 3, març 2000.

Michael D. Coe: “Directios of Cultural Difussion; Review of Meggers, 1966”. Science 155, 184-186/”The Olmec Heartland; Evolution of ideology”. A “Regional perspectives of the Olmec”, editat per R.J. Grove, 68-62, Cambridge, University Press, 1989.

Josep Corbella: “La Vanguardia”. Informació de la revista “Science”, Vol. 299, de 14-03-2003.

Paul Tolsty: “Paper Route”, a “Natural History” 6/91, Universitat de Montreal, 1991.

P. Martín Marini: “Histoire de la Chine”, escrit abans de 1661.

Gary Urton: “Signs of the Inka Khipu – Binary coding in the Andean knnoted-string records”, University of Texas Press, Austin, 2003.

Quadrant àrab / Cuadrante árabe / Arab quadrant (Cortesía: Fundació Jaume I, Nadal, 1991)


La hipòtesi egípcia

Diversos historiadors com són Paul Gallez, Paul Herrman, Richard Hennig, Hans Philip i Barry Fell, entre altres, han investigat els viatges fets pels egipcis entre el Mar Roig i la Terra de Punt a Sud Amèrica -encara que els egiptòlegs no estiguin d'acord en la seua localització,  podria trobar-se aprop del llac Titicaca- on anaven a buscar or, plata, mercuri, estany, cobalt, antimoni, encens,  fustes precioses i esclaus. Consta que una princesa de la VI dinastia se'n portà a la tomba per al  viatge al País dels Morts pintallavis amb base d'antimoni, un metall totalment desconegut a Egipte i als països dels seu entorn. També -explica Paul Gallez-, una mòmia egípcia de la XXIª dinastia va ser perfumada amb tabac i cocaïna, dos productes típicament americans, informació facilitada per  la televisió francesa el 9 de setembre de 1997.

Però un fet  inqüestionable de la presència dels antics egipcis a Amèrica –segons Barry Fell- és la inscripció trilingüe trobada a un túmul funerari a Davenport, estat d'Iowa (EUA),  que descriu la celebració egípcia de l'Any Nou a l'equinocci de març. Les tres llengües són l'egipci, l'iber púnic i el libi. La làpida està datada a l'entorn de l'any 800 a.J.C. , durant la XXIª dinastia (líbia) d'Egipte.

En qualsevol cas, segon Barry Fell, el descobriment més sensacional és l'ús de signes jeroglífics pels indis Micmac d'Acàdia, la part del Canadà situat al nord de l'estat de Maine i al sud de l'estuari del riu Sant Llorenç. Aquesta tribu, que pertany al grup algonquí (*), va ser evangelitzada en el s. XVIII per l'abat Maillard, qui va escriure en jeroglífics per als seus feligresos un catecisme, una història religiosa, el ritus de la missa, les oracions principals i alguns salms. Per als seus compatriotes francesos, Maillard va redactar el 1738 el “Manuel hieroglyphicus  Micmac”. S'ha cregut durant dos segles que Maillard havia inventat aquestos signes jeroglífics les oracions per als seus fidels, però l'any 1823, seixanta-un anys després  de l mort de Maillard, Champolion començà a desxifrar els jeroglífics egipcis. Ara,  Barry Fell ha demostrat que els jeroglífics egipcis són molt similars als del Micmac. Resposta inevitable sentencia   Paul Gallez: els Micmac coneixien i utilitzaven l'escriptura jeroglífica egípcia i l'havien après dels propis egipcis. Com i quan, si per colonització o d'una altra manera,  són problemes sense resoldre, però haver-los plantejat ja és un gran progrés per a la ciència. Lo cert és que els algonquins contemporanis celebren cada any l'arribada dels seus ancestres a Amèrica per la mar, però no saben ni d'on ni quan vengueren.

(*) Nom genèric dels individus que pertanyen a la família lingüística índia en un temps molts estesa a Nord Amèrica. Les tribus algonquines  es trobaven disperses des del riu Churchill fins a les Carolines i des de Terranova fins a les Muntanyes Rocalloses.

BIBLIOGRAFIA

Paul Gallez: “La Cola del Dragón – América del Sur en los mapas antiguos, medievales y renacentistas”, Bahía Blanca (Argentina), Instituto Patagónico, 1990.

Richard Hennig: “Terrae Incognitae”, 4 Vol, al Vol. I, pp. 5-13. Brill, 1950.

Paul Herrman: “La aventura de los primeros descubrimientos”, Enciclopedia Labor, 1967.

Hans Philip: “Massilia in Paulys Realenciclopedie  der classichen Altertumswissenschaft” XIV/2. Sttutgart, Drukenmüller, 1930.

Paul Gallez: “Trois thèses de prédécouverte de l'Amérique par le Pacifique”. Gesnerus 33, Aaru, Zurich, 1976.

José Imbelloni: “La segunda esfinge indiana”, Buenos Airesm Hachette, 1956.

Barry Fell: “América A.C. Los primeros colonizadores del Nuevo Mundo”, México, Diana, 1983.

Abat Maillard: “Manuel hierogliphicus Micmac”, 1738.

  

Amb l'ajuda del torquetum

ELS EGIPCIS EXPLORAREN AMÈRICA DEL SUD ABANS DE JESUCRIST I SABIEN CALCULAR LA LONGITUD

El torquetum és un enginyós instrument utilitzat per mesurar directament coordenades eclíptiques sense necessitat de càlculs a partir d'altres coordenades. Amb el torquetum, denominat així el 1492, o tanawa, abans de Crist, es podia mesurar la distància lunar i d'altres cossos celestes, i amb l'ajuda de taules astronòmiques calcular la longitud del lugar de manera muy aproximada.

Veiem aquí el dibuix d'un tanawa o torquetum trobat a les “coves dels navegants”, situades a la badia de McCluer, prop de Sosora, Irian Jaya, Nova Guinea Occidental. (cortesia de Barry Fell a America B.C., New York, Simon & Schuster, 1976, p. 118). La fotografia del torquetum modern és de Richard A. Paselk a la website humboldt.edu

A les mateixes coves també es trobaren unes inscripcions desxifrades per Barry Fell, el 1970, en les quals es relata que l'any 232 aC. salpà de la mar Roja una flotilla egípcia de sis naus sota el comandament de Rata i Mawi, amic d'Eratóstenes (275-194 aC), que hauria arribat a les costes occidentals d'Amèrica. Informació facilitada per Rick Sanders [Ancient navigators could have measured the longitude] l'octubre de l'any 2001, publicat a  21st. Century Science & Technology Magazine. Més informació a la website 21stcenturysciencetech.com

Més dades relacionades amb les anteriors les trobareu el lector en aquesta website: Inscripciones egipcias en América, basades a l'obra de Paul Gallez [Predescubrimientos de América, Bahía Blanca (Argentina), 2001, p. 52-59]. I és que inscripcions relacionades amb les de Nova Guinea Occidental foren trobades a Tiguiririca (Xile), 34º 45 S, el 1885 per Karl Stolp i desxifrades per Barry Fell el 1974.

PERIPLE DE  RATA I MAWI

Segons Rick Sanders, els navegants egipcis Rata i Mawi l'any 232 a.C seguiren la ruta establerta al mapa. Però Paul Gallez ha fet un raonament científic contrari a la ruta proposada. En un correu electrònic rebut el 20 de març de 2004 assenyala que “no em convenç el trajecte que suposen d'anada a l'E al llarg de l'equador. Els corrents els farien anar a l'E entre 35º S i 45º S, i després pujar al nord pel corrent Humboldt al llarg de Xile i el Perú”. Tot indica que Paul Gallez està encertat i pot comprovar-se a la Lista de Ilustraciones, concretament  al mapa amb Las principales corrientes de los océanos.  En realitat, la flotilla egípcia degué salpar de l'E o SE d'Austràlia aprofitant els corrents East Australian i Southern Ocean i remuntar la costa sud-americana del Pacífic afavorida pel corrent de Humboldt. D'aquesta manera s'explica que trobessin inscripcions egípcies a Tiguiririca (Xile).


nitoverdera@arrakis.es