El mapa d'al-Juarizmi (833 d.J.C)

Matemàtic i geògraf, al-Juarizmi entrà molt jove al servei d'al-Mamun en la  Dar al Hikma o Casa de la Saviesa de la Gran Biblioteca de Bagdad. La seua obra principal va ser  acabada l'any 833 d.J.C. i té per títol “Kitab Surat-al-Ard” o “Llibre de la imatge de la Terra”. Al-Juarizmi estudià, esmenà i completà l'obra de Claudi Ptolomeu com aquest havia tractat la de Marí de Tir. Les tres són essencialment llistes de coordenades de ciutats i altres llocs geogràfics amb una introducció general.

Una de les correccions d'al-Juarizmi  a Ptolomeu és la reducció del Mar Mediterrani  de 62º a 52º, quan la realitat és només de  42º. L'àrab escollí el mateix meridià zero que Ptolomeu: el de Canàries. El seu ecumene (conjunt de terres habitades per l'home) s'estén  també sobre 180º. Del Kitab Surat-al-Ard es coneix només en l'actualitat una còpia que es conserva  a la Biblioteca de la Universitat d'Estrasburg. El títol complet és: “Llibre de l'aspecte de la Terra quant a ciutats, muntanyes, mars, totes les illes i els rius, escrits per Abu Jafar Mohamed ben Musa al Juarizmi, segons el tractat de  Geografia compost per Ptolomeo el Claudià”. “El Claudià”, significa, segons opinió d'al-Juarizmi, que el geògraf Ptolomeu descendia de l'emperador Claudi.

El llibre comença per la llista de latituds i longituds per ordre de clima; és a dir, per faixes de latituds i, dins de cada clima, per ordre de longitud.  Aquest mètode, excel·lent –assenyala Paul Gallez-,  permet deduir moltes latituds i longituds on l'únic manuscrit es troba en tan males condicions que el tornen poc llegible. El manuscrit d'Estrasburg no conté el mapamundi, com tampoc el té la seua traducció llatina de la Biblioteca Nacional de Madrid. La llista de coordenades, que constitueix de fet tot el llibre, permet reconstruir el mapa perdut. A aquesta tasca s'ha dedicat Hubert Daunicht, que llegeix les longituds i les latituds en els punts de la costa  en el manuscrit, o les dedueix del context quan són llegibles. Les trasllada al paper mil·límetrat i dedueix i uneix els punts per segments de rectes, obtenint així una aproximació al que era la línia de la costa en el mapa perdut. Fa el  mateix per als rius i les ciutats.

La major part dels topònims d'al-Juarizmi es corresponen amb els de Ptolomeu, Martellus i Martin Behaim. La forma general de la costa és la mateixa entre Trapobana (*) i Kattigara. La costa atlàntica de La Cua del Dragó, inexistent a Ptolomeo, esta dibuixada sense  cap detall en el mapa d'al-Juarizmi, però és clara i precisa en el de Martellus i en el del seu seguidor Behaim.

L'única diferència notable és que, a Ptolomeu, la costa sud-americana, al S de Kattigara, es corba cap a l'E, NE i N per a formar la gran península de la Cua del Dragó; és a dir, Sud-amèrica. Aquesta península es troba  també en el mapa d'al-Juarizmi com ho mostra amb tota evidència el dibuix de Daunicht. “Hem provat –diu Gallez- per la identificació dels rius i muntanyes que, en el mapa de Martellus, aquesta península és  Amèrica del Sud amb les dos voreres: la del Pacífic i la de l'Atlàntic. Segons pareix, després d'estudiar l'Estret de Magallanes en el mapa d'al-Juarizmi i en el de Martellus, pot deduir-se que se coneixia millor la Terra del Foc a Bagdad l'any 833 que a Florència el 1489”.

(*) En el mapamundi de l'any 1375 de Cresques Abraham i Jafuda  Cresques, Taprobana és una extensa illa que inclou Ceilan i part de l'India   continental.

BIBLIOGRAFIA

Paul Gallez:  “La Cola del Dragón – América del Sur en los mapas antiguos, medievales y renacentistas”, Bahía Blanca (Argentina), Instituto Patagónico, 1990.

Hubert Daunicht: “Der Osten nach Erdkarte al Huwariszmis; Beiträge zum historischen geographie Asiens”, Bonn, Universität, 1968.

Claudi Ptolomeo i el Gran Golf

Claudi Ptolomeu nasqué probablement a l'Alt Egipte cap a l'any 100 de la nostra era; va viure la major part de la seua vida a Alexandria, on ocupà un lloc destacat en el món de les ciències com a matemàtic, astrònom i geògraf, i morí al voltant de l'any 178. Entre les seues  nombroses obres,  la que més ens interessa és la “Geographike Hyphegesis” o “Introducció al traçat d'un mapa de l'ecumene” o “Introducció a la Cartografia Mundial”. La Geografia, en el sentit que tenia en l'Antiguitat,  consistia principalment en mesurar latituds i longituds i traslladar-les a un mapa. És el que avui se´n diu Cartografia, però només a escala mundial.

L'obra cartogràfica de Ptolomeu pretén ser una crítica, una correcció i una posada al dia de l'obra de Marí de Tir. La “Geographike Hyphegesis” es compon de vuit llibres. El primer conté indicacions de les fonts i principis generals per a la construcció d'un mapa del món. Els llibres següents són llargues taules  de latituds  i de longituds de totes les ciutats, caps i altres punts importants del món, prenent per meridià inicial l'extrem W de Canàries.

El més antic manuscrit grec conegut data del s. XIII; és el del monestir de Vatopedi, en el Mont Athos (Grècia). Un dels millors que s'han conservat és el “Codex Vaticanus Vindobanensis Parisini”, copiat probablement l'any 1401. S'ha discutit si Ptolomeu, a més d'escriure el llibre de cartografia, havia dibuixat també els mapes corresponents. La qüestió sembla resolta per l'acceptació gairebé general segons la qual els mapes que acompanyaven certs  manuscrits de l'obra han set dibuixats per Agathodaimon  (el Bon Esperit), de qui, a la vegada, es discutí si era contemporani i col·laborador de Ptolomeo o si va viure en el segle següent.

En el planisferi de Ptolomeu, l'Índia Meridionalis, o sigui Sud-amèrica, està representada només en  la costa pacífica des de 17º de latitud N (Mesoamèrica) cap al S. A 8º30' de latitud S es troba Kattigara. Des d'allí la costa pren direcció S, com ho fa efectivament fins a la costa xilena a partir d'Arica. Els oceans Índic i Pacífic formen un sol mar tancat i les terres del S d'aquest  constitueixen el continent Antàrtic sense més límits que el marc del mapa. A pesar de creure en la esfericitat de la Terra, Ptolomeo fa acabar el món, segon les edicions, en 14º o en 20º de latitud S, ja que creu que l'ecumene no pot tenir més de 90º d'extensió latitudinal ni més de 180º d'extensió longitudinal.

Paul Gallez, que ha seguit la trajectòria de l'Oceà Pacífic des d'el mapa de Giulio Sanuto (1574), i que l'ha vist anomenat Sinus Magnus en el mapa d'Abraham Ortelius de (1574),  no té cap dificultat en reconèixer aquest Oceà Pacífic en el Megas Kolpos de Ptolomeo. El Megas Kolpos es diu Sinus Magnus des de la traducció del grec al llatí de la “Geographike Hyphegesis” i al seua difusió l'any 1440. Sinus Magnus significa el mateix que Megas Kolpos: Gran Golf. I afegeix Gallez, que en un diccionari del s. XIX hi ha una traducció més lliure, que és també una interpretació molt encertada: Sinus Magnus és igual a Mar del Sud, cosa que equival a dir que el Sinus Magnus és l'Oceà Pacífic.

Cristòfor Colom, mirin per on, en el quart i darrer viatge descobridor, navegant per les costes d'Amèrica Central i de l'Istme de Panamà, buscava amb molt d'afany l'estret que el permetria anar al Mar del Sud. No el va trobar, però sí és cert que  dit estret està dibuixat en el mapa de Martin Waldseemüller de l'any 1507.

Aleshores,  ja que el Sinus Magnus és l'Oceà Pacífic, el mapa de Ptolomeu inclou tota la costa de Perú i part de la de Xile. I trobam allí, a l'igual que en el mapa d'al-Juarizmi, rius i caps, en particular dos caps característics de la costa de l'Equador i del Perú: el Satyrorum Promotorium  o Cap dels Sàtirs, que és la Punta Aguja, i el Notium Promontorium o Cap del Sud, que és la Punta Pariña com ha demostrat Dick Edgar Ibarra Grasso.

Claudi Ptolomeu –segons Paul Gallez- tenia una idea preconcebuda del món, basada en dos oceans ortogonals i, per consegüent, la impossibilitat  d'estendre més enllà de 180º la longitud total del món  cognoscible. Abans d'escriure la seua “Geografia” assenyala Paul Gallez: “Ptolomeu s'ha posat aclucalls (qualsevol cosa que serveix per tapar els ulls i privar de veure-hi; un antifaç); ha rebutjat per endavant totes les informacions contràries al seu principi de base”.

El cas és que tota l'obra de Ptolomeoestà basada en la de Marí de Tir, discutint, tractant de rebatre o posant en ridícul les afirmacions que indiquen  que el món habitat ocupa més de la meitat de l'esfera,  ja que Ptolomeo conserva només 180º en longitud i 90º en latitud. El mateix Claudi Ptolomeo confessa la seua singular manera d'actuar: “Per calcular la dimensió total he procedit a disminuir fins a la  mida esmentada [180º] la part oriental de la longitud i [fins a 90º] la part meridional de la latitud”.

La confessió de Ptolomeu, aquest error voluntari del geògraf d'Alexandria, ha tengut èxit durant molts de segles per dues raons: perquè el retrocés cultural posterior a Marí de Tir  ha set gros i llarg, i perquè l'obra de Marí de Tir s'ha perdut mentre que la de Claudi Ptolomeo s'ha conservat, tant en el món àrab com a l'Imperi d'Orient i passà a Occident en el s. XV. “En realitat, Ptolomeu –fa notar el Dr. Gallez- al voler corregir l'obra de Marí de Tir, ha aconseguit només empitjorar-la. De tota manera, la posteritat honorà i encara ho fa a Claudi Ptolomeu”. 

 BIBLIOGRAFIA

Paul Gallez: “La Cola del Dragón – América del Sur en mapas antiguos, medievales y renacentistas”, Bahía Blanca (Argentina), Instituto Patagónico, 1990.

Nito Verdera: “Cristóbal Colónoriginario de Ibiza y criptojudío”, pp. 64-65, Ibiza, 1999.

Nocturlabi / Nocturlabio / Nightlab (Cortesía: Fundació Jaume I, Nadal, 1991)


Marí de Tir i la reconstrucció del seu mapa

Molt poc se'n  sap d'ell. Claudi Ptolomeu a la seua “Geografia”,  i al-Masudi [Bagdad c. 888-El Caire 956 d.J.C]  al seu “Kitab al Tanbih wa'l Israf” l'esmenten. El primer per a copiar-lo i el segon per a lloar-lo... i no copiar-lo. La majoria dels historiadors de la primera cartografia situen a Marí de Tir a darrers del s. I d.J.C. o a l'entorn de l'any 100. Al- Masudi era conegut com a l'Heròdot dels àrabs, historiador i geògraf; va escriure trenta volums dels quals se'n  conserven tres només, i fa viure a Marí de Tir a l'època de Neró; és a dir, entre els anys 54 i 68 d.J.C.

L'única obra que d'ell es coneix per referència és “Diordosis tou Geographikon Pinakos, a la que Ptolomeo dedica quinze capítols. Moltes varen ser les edicions,  i els seus fonaments teòrics es basen en Eratòstenes, Hiparc i en particular en Posidó. El títol de l'obra significa literalment “Correccions al mapa del món” o “Correccions al mapa de l' Ecumene”, la qual cosa indica que Marí de Tir volia millorar i rectificar una o vàries obres de cartògrafs anteriors. Pareix ser que tractava d'esmenar Posidó  i que va voler fer-ho en base a l'astronomia d'Hiparc i a vàries relacions de viatges recents.

Eratóstenes i Posidó pensaven que a la superfície  de la Terra deuen existir varis ecumenes, varis móns habitats, separats per oceans insalvables i per una faixa tòrrida inhabitable. Marí de Tir es prengué la llibertat d'estendre l'ecumene sobre 225º de longitud i arribà als 24 de latitud S, la qual cosa no deixava lloc per a altres ecumenes. A l'E,  el seu món acabava a una terra nomenada Thina o Terra dels xinesos. Se suposa que Marí de Tir creia que la Terra dels xinesos se  podia estendre uns altres 45º a l'E de la capital [suposadament en el centre del país], el que donaria un món habitat de 270º de longitud a partir del meridià inicial de Canàries. Aquest esquema deixa només 90º entre aquestes illes i la costa oriental de Xina, el que és un terme mitjà  entre les concepcions geogràfiques de Martin Behaim i Cristòfol Colom. De Posidó, que va viure entre l'any 135 i  50 a.J.C., va prendre Marí de Tir la seua mesura  de la Terra. Mentre Estrabó, que vivia entre  l'any 58 i el 24 a.J.C., es mantenia encara en la dimensió d'Eratóstenes de 252.000 estadis. El terme estadi procedeix d'una mesura de longitud grega, equivalent a 600 antics peus grecs (192, 27 m) o 125 passos, exactament la distància que separava els pilars del gran amfiteatre d'Olímpia.

 El que Ptolomeu ha tengut a la seua disposició, com l'obra de Marí de Tir, no pareix haver contingut cap mapa. Eren només unes instruccions generals sobre la manera de construir un mapa general del món i les taules de posicions geogràfiques. Aquestes taules consisteixen en la longitud i la latitud de les ciutats i llocs importants, com hem vist amb les obres de Ptolomeu i al.Juarizmi. Amb aquestes taules cada lector podia dibuixar el mapa ajuntant els punts donats per segments de recta o de corba. Paul Gallez, al seu llibre “La Cola del Dragón” inclou una nova reconstrucció del mapa de Marí de Tir. La meitat W i quadrant NE és obra d'Ernst Honingmann feta  l'any 1930. El quadrant SE ha set dibuixat per Paul Gallez, i assegura  que Marí de Tir fou el primer cartògraf que va representar un tram de la costa sudamericana.

BIBLIOGRAFIA

Paul Gallez: “La Cola del Dragón – América del Sur en los maps antiguos, medievales y renacentistas”, Bahía Blanca (Argentina), Instituto Patagónico, 1990.

Ernst Honigmann: “Marinos in Paulys Realencyclopädie der classischen Altertumswiessenchaft” XIV/2. Sttutgart, Drukenmüller, 1930.

L'enigma de Kattigara

La situació geogràfica de Kattigara ha set un problema per als historiadors de la cartografia, fins el punt que hi ha tretze hipòtesis diferents que el situen a Àsia, la qual cosa és la millor prova de la seua debilitat. Paul Gallez manté que durant segles s'han compartit dos errors:  primer, ignoraven la identificació del Sinus Magnus amb l'Oceà Pacífic; segon, la traducció de Ptolomeu era deficient. Però resulta que Claudi Ptolomeo en el llibre VII diu Kattigara Hornos Sino, que vol dir ancoratge dels xinesos.

Per això el Sinus Magnus no s'ha de buscar a la Xina, sinó allí on el col·loca Marí de Tir; és a dir, a la riba oriental del Megas Kolpos, a la riba oriental de l'Oceà Pacífic, a la costa sudamericana. En les primeres edicions de Ptolomeu i de Marí de Tir situava l'ancoratge en una latitud de 8º30'N, mentre que en les darrers edicions d'ambdós geògrafs situaven Kattigara a 8º30'S. En alguns manuscrits és de 30ºS, de manera que la confusió es redueix d'un N per un S i a un 3 per un 8. Per a Paul Gallez, la xarxa cartogràfica de distorsió aplicada al mapa de Martellus (1489)  situa Kattigara al S del paral·lel 40ºS i al N de la badia d'Ancud (38ºS i 73W); o sigui, entre 40ºS i 42ºS Kattigara es troba, en Martellus, enfront a les muntanyes on naixen els rius Negro i Chubut; és a dir, entre 38ºS i 43ºS. Com a dada curiosa, informa el professor Gallez que els indígenes de l'illa Chiloé presenten trets facials semblants als xinesos.

Per altra banda,  hi ha una regió on s'ajunten arguments arqueològics amb altres de toponímics i amb les latituds de Marí de Tir. Així, entre Chimbote i la desembocadura del riu Santa a 9ºS, existeix un lloc d'una molt antiga civilització anomenada Huaca de los chinos,  prop de Trujillo a 8ºS, que pot ser recorda l'Hornos Sinon indicat en aquesta mateixa latitud per Marí de Tir i Ptolomeu. En qualsevol cas, l'enigma de Kattigara, per l'abundor d'indicis i manca de proves,  és un cas típic de protohistòria i de protogeografia.

Cristòfol Colom, com a prova del fet que tenia coneixement dels mapes antics, en la Relació del Tercer Viatge (1498) diu que “... y el círculo pasa sobre el cabo de San Vicente en Portugal y pasa en oriente por Cattigara y por las Seras”. “Seras” és el nom donat per Ptolomeo i els antics en general a Xina.

I a la Relació del Quart Viatge (1503), escriu Colom que “Ptholomeu creyó de haver enmendado a Mariño (per Marino), y ahora se halla su escriptura bien propincua (propera) al çierto. Photolomeu asienta Cattigara a doce líneas lejos de su Oçidente, qu'él asentó sobre el cavo de San Viçente en Portogal 2 grados 1/3...”.

Però la qüestió és que avui en dia, per part dels “genovesistes”,  encara s'està dient i repetint que Colom tenia molt bona informació del florentí Paolo del Pozzo Toscanelli. Tot sigui per seguir italianitzant la descoberta d' Amèrica. Però com hem vist, el gran navegant tenia molt bons informadors, que no tenen res a veure amb Toscanelli; una invenció, segons alguns de Bartolomé de las Casas i del seu fill Diego Colom, i per altres una falsificació portuguesa per establir una prioritat, que pot datar dels preliminars del Tractat de Tordesillas.

BIBLIOGRAFIA

Paul Gallez: “La Cola del Dragón – América del Sur en mapas antiguos, medievales y renacentistas”, Bahía Blanca (Argentina), Instituto Patagónico, 1990.

Juan Gil y Consuelo Varela: “Textos y documentos completos”, pp. 104, 377 y 478. Madrid, Alianza Editorial, 1992.

Exploració d'Amèrica del Sud a l'Antiguitat

Mapes excel·lents sense fonts conegudes

Paul Gallez exposa que en la seua investigació ha recorregut tota la història de la cartografia del Renaixement europeu, la part més important de la cartografia àrab medieval i de la antiguitat greco-egipcia. En totes ha trobat la Cua del Dragó, sencera o dibuixada, en els mapamundis. El més perfecte, sens dubte, és el de Martellus de 1489, però n'hi ha un altra netament inferior, encara que notable per la seua època, que és el d'al-Juarizmi. Finalment, l'enigma de Kattigara mostra un coneixement elemental però real d'un ancoratge freqüentat pels xinesos a la costa Pacífica d'Amèrica del Sud. Quines varen ser les fonts d'informació d'Henricus Martellus? D'on obtingué les dades al-Juarizmi? Qui ha contat a Marí de Tir com s'arriba a Kattigara?

Només la tercera pregunta troba contestació en fonts documentals i és molt concisa i consta simplement d'un nom: Alexandros, de qui no se sap res, excepte que per ell ha sabut Marí de Tir com s'arriba a Kattigara. En realitat, el “cas Alexandros” no és un problema  històric,  sinó típicament de protohistòria. El cert és que en els mapes estudiats per Paul Gallez, precisament en el Martellus, al-Juarizmi i Marí de Tir, Sud Amèrica ocupa la posició extrema de l'Orient. El problema al qual ens enfrontam és, per tant, el dels predescobriments transpacífics de Sud-amèrica.

Al-Juarizmi tenia a la seua disposició la biblioteca de  Dar-al-Hikma, la millor del món àrab, que era a la vegada el major imperi de la seua època i també el més culte. Bagdad estava en bones relacions comercials amb la Índia, amb la Xina i amb el Mediterrani; podia haver heretat coneixements i tradicions dels tres costats. Quins coneixements? Quines tradicions?, es pregunta Paul Gallez.

Henricus Martellus treballava a Florència i a Roma en el s. XV. Florència i Venècia monopolitzaren el comerç de les espècies amb Alexandria durant una gran part de l'edat mitjana. La Santa Seu rebia informes periòdics de les missions franciscanes de la Xina dels segles XIII i XIV de Rubruquis (*) a Montecorvino (**). Aqueixos informes també podien contenir informacions geogràfiques útils, segons Jean-Paul Roux.

I així arribam a formular tres hipòtesis: una xinesa, una fenícia i una altra egípcia.

(*) Rubruquis és el nom que donen en llatí i castellà  a Wilhemm Ruybroeck (literalment “Guillem del  maresme amb joncs”, un franciscà flamenc que va ser enviat amb recomanació del rei Lluís XI (Sant Lluís) de França a Karakorum, capital dels Tàrtars  als qui va conèixer en el seu ambient, però vistos a través del cristall cristià.

(**) Cèlebre arquebisbe franciscà de Khambalik (Pequín) als primers anys del s. XIV. Va néixer el 1247 a Montecorvino Rovella, província italiana de Salern. Va viatjar per Armènia i Pèrsia i arribà a Pequín l'any 1294. Durant més de 10 anys va romandre sol i incomunicat amb els seus germans d'Europa, però el 1305 va trobar l'ocasió per escriure'ls i començaren a arribar les seus cartes. Va morí el 1238 a l'edat de 81 anys. Havia treballat  a Pequín durant 34 anys.

BIBLIOGRAFIA

Paul Gallez: “La Cola del Dragón – América del Sur en los mapas antiguos, medievales y renacentistas”, Bahía Blanca (Argentina), Instituto Patagónico, 1990.

Jean-Paul Roux: “Les explorateurs au moyen-agê”, Paris, Seuil, 1961.

nitoverdera@arrakis.es