Cristòfor Colom i la cartografia antiga: Amèrica abans de 1492

A l'historiador belga argentí  Paul Gallez li correspon l'alt honor d'haver descobert la xarxa fluvial d'Amèrica del Sud  al mapa de Heinrich Hammer, llatinitzat Henricus Martellus Germanus, datat el 1489 i que fou comprat pel British Museum, avui Bristish Library  de Londres  l'any 1821. A la Universitat de Yale (EUA) es conserva un altre mapa de Martellus, però el de Londres el supera tècnicament perquè no porta dibuixada la xarxa fluvial. Del cartògraf alemany se'n sap molt poc; que va néixer el 1440, que visqué a Itàlia i treballà per al Vaticà. A molts de mapes del s. XVI, fins i tot en el de Martin Waldseemüller de 1507, especialment els ptolomeus (còpies de l'original de Claudi Ptolomeu), Amèrica del Sud apareix com una immensa península unida en el NW per l'istme de Mesoamèrica, al continent asiàtic, concretament a Xina. D'aquesta manera, la gran península que és Sud-amèrica forma La Cua del Dragó. Amb aquest nom és esmentada en el “Tratado de descubrimientos antiguos y modernos” d'Antonio Galvao, editat a Lisboa l'any 1563. Segons pareix, l'Infant Don Pedro, duc de Coimbra, fill de Joan I Mestre d' Avis (rei de Portugal entre 1385 i 1433), germà d'Enric el Navegant, abans de ser regent de Portugal, va fer un llarg viatge per Anglaterra, França. Alemanya, Terra Santa, Hongria i Itàlia, on visità Roma i Venècia. Segons Galvao, Don Pedro portà d'Itàlia un mapamundi  que “representava  tota la superfície de la Terra, i on l'Estret de Magallanes estava a La Cua del Dragó”.

En realitat, després d'un estudi profund del mapa de Martellus de 1489 les conclusions són sorprenents: d' Amèrica del Sud eren  ben coneguts els litorals atlàntic i  pacífic  molt abans dels “descobriments oficials”. I és que la presència d'Amèrica en els mapes precolombins modificà de manera espectacular els estudis anteriors.

El conegut cartòleg (el que estudia la història dels mapes)  Roberto Almagiá, l'any 1944, va fer notar la sorprenent, l'estranya configuració de la que anomenà “quarta península asiàtica”, i la va afegir a les ja conegudes d'Aràbia, Índia i Malaia. Almagiá comenta la carta de Cristòfor Colom als Reis Catòlics de 1503, en la que l'Amirall informava sobre la proximitat del riu Ganges. En realitat no era així, però denota que el navegant tenia bon coneixement dels mapes antics.

L'any 1942  l'historiador argentí Enrique de Gandía observà que la “quarta península asiàtica” podia ser  Amèrica del Sud; i un altre historiador  i antropòleg argentí, Dick Edgar Ibarra Grasso, l'any 1970 també publicà que Amèrica del Sud estava representada en mapes molt antics; i l'any 1986  ho digué l'historiador mexicà Gustavo Vargas Martínez.

En qualsevol cas, el  gran descobriment cartogràfic del s. XX  tingué lloc l'any 1973 i  l'ha fet el meu amic i professor, l'historiador argentí Paul Gallez,  en trobar que el mapa d'Henricus Martellus (1489) porta dibuixada la xarxa fluvial sud americana.

En declaracions formulades pel Dr. Gallez al diari “La Nueva Provincia” de Bahía Blanca” (Argentina) el 25 de maig del 2003,  explica que “A les tres de la matinada em vaig aixecar per anar a veure una còpia del Martellus que havia fotografiat a Londres. Un per un, comparant-lo amb un mapa actual, vaig identificar els rius Magdalena, Orinoco, Amazones, el Paraná i l'Uruguay, que sorprèn per la seua precisió i exactitud. Després apareixien els rius Colorado i el Negro, la Gran península de Valdés i, al sud, el riu Chubut. No en mancava ni en sobrava cap. Fins i tot, a la Tierra del Fuego  està dibuixat el riu Chubut, que no fou conegut fins a l'any 1830”. Com diu Gallez, “vaig suposar que es tractava d'un gran descobriment fruit d'una nit d'insomni i vaig decidir publicar-ho en una revista científica, seriosa i de fama reconeguda, de manera que no semblés una fantasia. Així que vaig escriure un article i durant una visita a Bonn (Alemanya) el vaig presentà a la revista Erdkunde,  que el publicà.

BIBLIOGRAFIA

Paul Gallez: “Les grands fleuves d'Amérique du Sud sur le ptolémée londonien de Henri Hammer (1489). Erdkunde XXIX/4, Bonn, 1975.

Paul Gallez: “Das Geheimnis  des Drachenschwanzes: Die Kenntnis Amerikas vor Kolombus”, Dietrich Reimer Verlag, Berlín, 1980.

Paul Gallez: “La Cola del Dragón - América del Sur en los mapas antiguos, medievales y renacentistas”, Bahía Blanca (Argentina), Instituto Patagónico, 1990.

Enrique de Gandía: “Primitivos navegantes vascos”, Buenos Aires, Ekin, 1942.

Enrique de Gandía: “Claudio Ptolomeo, Colón y la exploración de la India americana”, Investigaciones y Ensayos 13, Academia Nacional de la Historia, Buenos Aires, 1972

Dick Edgard Ibarra Grasso: “La representación de América en mapas romanos de tiempos de Cristo”, Buenos Aires, 1970.

Gustavo Vargas Martínez: “América en una mapa de 1489”, México, 1996.

Corredera de barqueta i rellotge d'arena / Corredera de barquilla y reloj de arena / Log and sand glass (Cortesía: Fundació Jaume I, Nadal, 1991)


La xarxa fluvial sud americana en el mapa d'Henricus Martellus (1489)

Diu el Dr. Gallez que una simple comparació entre el Martellus de Londres i un mapa actual permet un estudi analític dels grans rius sud americans. Ho veurem tot seguit:

Martellus:  En el N de  La Cua del Dragó desemboca a l'oceà oriental un riu important que travessa tota el continent de W a E. Neix a una serra paral·lela a la costa del Pacífic, però no a la serralada més propera a aquest oceà, sinó en una  situada un poc més cap a l'Est.

Realitat: En el N d'Amèrica del Sud desemboca a l'Oceà Atlàntic el riu Orinoco que travessa gairebé tot el continent de W a E. El seu afluent principal, el Meta, neix a una serra paral·lela a la costa del Pacífic, però no en la serralada occidental propera a l'oceà, sinó en l'oriental, un poc més a l'Est.

****

Martellus: Al S del curs inferior i mitjà de l'Orinoco s'estén un massís muntanyós  que gairebé arriba a la vorera de l'oceà.

Realitat: Al S del curs inferior i mitjà de l'Orinoco s'estén el Massís de les Guayanas, que gairebé arriba fins a l'Atlàntic.

****

Martellus: Al Sud del Massís de les Guayanas corre cap a l' Est el riu més llar de La Cua del Dragó. És l'únic de Sud Amèrica que forma grans llacs i pantans.

 Realitat: Al Sud del Massís de les Guayanas corre cap el Est el riu Amazones, el més llarg de Sud Amèrica. És l'únic del subcontinent que, per la seua amplària, pareix una cadena de llacs i pantans.

****

Martellus: Separat de l'Amazones per una serra, desemboca a l'Atlàntic un riu les fonts del qual se situen en una serralada que ocupa el centre de La Cua del Dragó.

Realitat: Separat de l'Amazones per les serres de l'Alto Pará, desemboca a l'Atlàntic el riu Tocantis, les fonts del qual se situen en el Planalto, al centre de Brasil.

****

Martellus: De la mateixa serra baixa un altre riu que desemboca a l'Oceà Atlàntic al Sud de cap més oriental de La Cua del Dragó.

Realitat: Del mateix Planalto baixa el riu San Francisco, que desemboca a l'Atlàntic al sud del Cabo San Roque, el més oriental de Sud-amèrica.

****

Martellus: Al sud del riu San Francisco s'estén un llarg tram de costa en el qual no desemboca cap riu. Una serralada important corre paral·lelament a l'Oceà Atlàntic.

Realitat: Al Sud del riu San Francisco s'estén un llarg tram de costa on no desemboca cap riu important. La Serra do Mar corre paral·lelament a l'Atlàntic sobre uns 2.000 quilòmetres.

****

Martellus: El riu que naix en aquesta serra corre primer cap a l'W,  i després cap al SW,  per l'interior de La Cua del Dragó fins rebre un altre riu que ve d'una serra situada més al NW i formar amb ell un riu poderós que corre cap al Sud, després al SE , i desemboca per un ample estuari a l'oceà oriental.

Realitat: El riu Paraná, que els seus grans afluents neixen a la Serra do Mar, corre primer a l'W i després al SW per l'interior del Brasil fins rebre el Paraguay, que ve del Planalto del Mato Grosso i forma amb ell el Bajo Paraná, que corre cap el S, després cap al SE i desemboca a l'Atlàntic per l'estuari del. Río de la Plata.

****

Martellus: Més al S, dos rius nascuts en una mateixa serralada corren paral·lelament en direcció ESE cap a l'oceà oriental.

Realitat: Més al S, els rius Colorado i Negro, nascuts a la mateixa serralada de Mendoza-Neuquen, corren paral·lelament en direcció ESE cap a l'Atlàntic.

****

Martellus: Al S d'aquestos rius, una gran península penetra profundament a la mar. És l'única península en tota la costa oriental de La Cua del Dragó.

Realitat: Al S del riu la Negro península de Valdés penetra més de 100 quilòmetres a l'Atlàntic. És la única gran península en tota la costa oriental de Sud Amèrica.

****

Martellus: Al S de  la península  corre en direcció Est un riu nascut a la serralada occidental.

Realitat: Al S de la península de Valdés corre en direcció E el riu Chubut, nascut als Andes.

****

Martellus: A la Tierra del Fuego, només un  riu corre cap a l'Atlàntic.

Realitat: A la Tierra del Fuego, només el riu Grande corre cap a l'Atlàntic.

PRIMERA CONCLUSIÓ

La identificació de tots els gran rius sud americans en el mapa precolombí d'Henricus Martellus de 1489 pel simple fet rellevant de la seua situació geogràfica, de les seues característiques principals  i del rumb dels seus diferents trams, és la confirmació definitiva de la identificació de La Cua del Dragó amb Sud-amèrica en aquest mapa  i, per consegüent, en els mapes dels cartògrafs que l'han copiat, inclosos els que, com Waldseemüller, no sabien el que copiaven.

En particular, el sistema Paraná-Paraguay amb la seua forma de “Y”  grega oberta al NNE, el seu curs inferior que corre del S al SE i la seua desembocadura en estuari, forma un esquema absolutament únic en el mon. El mapa de Martellus el representa exactament en la seua forma i la seua orientació, amb l'afegidura de la Serra do Mar, una altra formació única en el món per la seua orientació i paral·lelisme a la costa. Per si fos poc, també són correctes la dimensió  del sistema amb els altres rius principals i la seua posició en relació a aquestos rius i a la costa.

El sistema Paraná-Paraguay basta per si sol per a provar la identitat sud -americana de La Cua del Dragó perquè pensar que la representació  correcta de tots els grans rius sud americans és el fruit “d'una simple”  coincidència en la fantasia d'un cartògraf que dibuixava una península imaginària és demostrar, almenys, ignorància del càlcul de probabilitats.

I asssenyala Paul Gallez: “L'èxit d'aquesta investigació ha incitat a buscar la identificació d'altres elements geogràfics en aquesta part del mapa de Martellus”. Amb aquesta finalitat, ha recorregut a un sistema cartomètric poc conegut: el mètode de la xarxa de distorsió.

BIBLIOGRAFIA

Paul Gallez: “La Cola del Dragón – América del Sur en los mapas antiguos, medievales y renacentistas”, Bahía Blanca (Argentina), Instituto Patagónico, 1990

Astrolabi / Astrolabio / Astrolab (Cortesía: Fundació Jaume I, Nadal, 1991)


La xarxa de distorsió cartogràfica

El mètode de distorsió ha set utilitzat amb gran èxit per geògrafs suïssos  i austríacs per a determinar l'abast dels errors de localització en el mapes de l'edat mitjana i del Renaixement. La major part d'aquestos mapes no porta cap indicació de longitud ni de latitud, excepte, en alguns casos, l'Equador i els Tròpics. Aquest mètode consisteix en construir els meridians i els paral·lels basant-se en les ciutats, muntanyes, rius i costes que,  generalment,  no ofereixen problemes d'identificació.

Aleshores, l'anàlisi cartomètric de la xarxa de meridians i de paral·lels necessita recolzar-se en identificacions segures i relativament nombroses. “Acabam d'identificar – recorda Paul Gallez- tots el grans rius de la conca atlàntica  i varies serralades de muntanyes. Per altra part, no s'havia atrevit a tocar la conca del Pacífic per la pobresa de la xarxa del seus rius, tan en el mapa de Martellus com en la realitat. De totes maneres s'ha resolt el problema. La xarxa fluvial oriental de la Cua del Dragó, ja identificada a partir de,  la seua situació geogràfica, l'orientació i la longitud dels rius ha servit per a construir la xarxa de meridians i de paral·lels. A la vegada, aquesta xarxa de coordenades servirà per a identificar rius i llacs de la conca pacífica, així com diferents  caps de la costa de l'Oceà Atlàntic que no s'havien pogut identificar prèviament.

Latituds y longituds en el mapa de Martellus (1489)

Per a la construcció  de la xarxa de distorsió, el traçat dels meridians i dels paral·lels sobre el mapa de Martellus (1489) –pensà Gallez- només ha de fer-se en base als fenòmens geogràfics representats en el mapa i identificats amb la realitat, sense tenir en compte les longituds marcades en el mapa de Yale, que són producte d'errors acumulats per Marí de Tir, per Claudi Ptolomeu i, fins i tot, pel mateix Martellus i dels seus misteriosos informants. Resumint, tant per les latituds com per les longituds s'ha traçat la xarxa de distorsió sobre la base dels accidents geogràfics identificats.

Confecció de la xarxa

Els elements que tenim a la nostra disposició, per ordre d'importància, són els rius, les costes i les muntanyes. Paul Gallez començà  per traçar en el Martellus de Londres paral·lels de 10º en 10º, guiant-se per un mapa actual de Sud-amèrica.

 El paral·lel 10º N corre paral·lelament al Meta-Orinoco i queda fora del dibuix. L'Equador penetra en el continent en la desembocadura de l'Amazones, passa al N d'aquest riu i talla les faldes del Massís de les Guayanas. Travessa una regió pantanosa que podria ser la del riu Negro i talla els Andes en el S de la font del riu Magdalena i arriba així a l'oceà. En la xarxa veiem que l'Equador és rectilini entre l'Atlàntic i el pantans del riu Negro; després corre cap avall abans de prendre la direcció normal. És una distorsió molt moderada.

####

El paral·lel 10ºS penetra en el continent al S del Cabo San Roque, a prop de la desembocadura del riu San Francisco. Passa al N, després al S i una altra vegada al N d'aquest riu talla el Tocantis, corre paral·lelament a l'Amazones i arriba al Pacífic.

####

El paral·lel 20º S talla la serralada costanera, després l'Alto-Paraná i l'Alto-Paraguay. Travessa el massís peruà i arriba al Pacífic al sud del llac Titicaca.

####

El paral·lel 30º S talla la costa brasilera al S de la Serra do Mar, després el Paraná entre Corrientes i Santa Fe. Des d'allí, per manca de punts de referència en el mapa de Martellus es fa correr paral·lelament a la línia dels 20º S.

####

El paral·lel  40º S talla la costa entre les desembocadures dels rius Colorado i Negro. Talla després el riu Negro i segueix cap al Pacífic.

####

El paral·lel 50º S talla el continent al N de l'Estret de Magallanes, representat aquí per l'Istme Patagònic. La manca de detalls en el mapa no permet major precisió.

####

El traçat dels meridians es fa de la mateixa manera que el dels paral·lels. El meridià 40ª W de Greenwich penetra en el continent entre la desembocadura del riu Tocantis i el Cabo San Roque. Surt al N del Cabo Frío, després de tallar el riu San Francisco.

####

El meridià 50º W penetra en el continent a la desembocadura del riu Amazones, baix l'Equador, passa a prop de les fonts del Tocantis  i al W de les del San Francisco. Talla després el Alto-Paraná i el S de la Serra do Mar, arribant a la costa en 30º S.

####

El meridià 60º W penetra en el continent molt a prop del delta de l'Orinoco. Talla la zona pantanosa de Manaos, passa a l'W del Massís del Mato Grosso, arriba al Paraná que talla i torna a tallar cap els 31º S i 33º S, i surt del continent en 39º S.

####

El meridià 70º W creua el Meta i el curs superior de l'Amazones deixant a l'W la serralada de Colòmbia. Talla el llac Titicaca i s'apropa molt a la costa del Pacífic a 20º S, mantenint-se  a la regió muntanyosa on creua l'alt curs   dels afluents dels rius Colorado i Negro, així com l'Alto-Chubut. Talla l'Istme Patagònic (Estret de Magallanes) i arriba a l'oceà pel S de la Tierra del Fuego.

####

El meridià 80º W talla la costa a l'Equador i una vegada més el Promotorium Satirorum, que Ibarra Grasso ha identificat amb la Punta Aguja.

ANÀLISI DE LA XARXA OBTINGUDA

Per al  Dr. Gallez només són dos els errors-clau del cartògraf: situar massa a l'W el massís del Planalto do Brasil, i massa a l'E les muntanyes on neixen els rius patagònics. Es tracta en ambdós  casos de realitats geogràfiques que han quedat ignorades durant  diferents segles dels ptolomeus de Martellus: el Planalto brasiler fins al s. XVII, i l'alt curs dels rius patagònics fins a mitjan  s. XIX.

“Com a resultat final d'aquestes anàlisis –assenyala Paul Gallez-, veiem que els ptolomeus precolombins d'Henricus Martellus tenen una precisió  i una exactitud admirables, que no es poden explicar en l'estat actual de la història de la cartografia”.

BIBLIOGRAFIA

Paul Gallez:  “La Cola del Dragón -  América del Sur en los mapas antiguos, medievales y renacentistas”, Bahía Blanca (Argentina), Instituto Patagónico, 1990.

Dick Edgar Ibarra Grasso: “La representación de América en mapas romanos de tiempos de Cristo”, Buenos Aires, 1970.     

De manera sorprenent

LA GRAN CORBA  QUE FORMA LA COSTA SUD-AMERICANA ENTRE XILE I EL PERÚ, DIBUIXADA ALS MAPAS D'HENRICUS MARTELLUS (1489) I DE MARTÍN WALDSEEMÜLLER (1507)

Al seu mapamundi de 1507, Waldseemüller presenta una configuració dels nous espais descoberts i diu Carlos Sanz [Los antiguos mapas del mundo (segles XV – XVI), Madrid, 1961, p. 90] que “el Hemisferio Occidental emerge en una zona marina, considerablemente separada de Asia, simulando la proyección originalísima de Waldseemüller una visión real y certera, muy especialmente en los pequeños hemisferios que, como remate ornamental, figuran en la parte superior”.

Recorda Carlos Sanz que a Europa, el 1507,  no es coneixia l'existència de l'oceà Pacífic, pero no és cert. I la prova és que Cristóbal Colón buscà amb afany al seu darrer i quart viatge un pas a la mar del Sud per Amèrica Central. Per a més informació sobre el mapa a què ens estem referint, visiten la I part d'aquesta mateixa website. 

A Waldseemüller, en el cartouche o hemisferi situat junt a Americo Vespucio, es veu clarament La corba que es forma a la costa sud-americana del Pacífic entre el Perú i Xile, a la Rada d'Arica (18º 29 S). La dita corba costanera no pot ser una casualitat, sinó que Waldseemüller tenia al seu poder dades que no circulaven a Europa.  Uns mapes que forçosament foren dibuixats per navegants que exploraren les costes americanes del Pacífic abans de l'arribada dels espanyols. Recordeu que el conquistador Vasco Núñez de Balboa arribà caminant a la costa del Pacífic l'any 1513.

És indubtable que la corba costanera dibuixada per Waldseemüller el 1507 és sorprenentment igual a la forma de la costa a Arica, que observam al mapa actual fet amb projecció Mercator. D'altra banda, al mapa d'Henricus Martellus de 1489 ja hem vist que hi hay dibuixat el llac Titicaca, l'actual punta Coles i, en conseqüència, també hi ha la corba costanera encara que no tan pronunciada per haver-se utilitzat una altra projecció.

El mapa d'Andreas Walsperger (1448)

Es tracta d'un mapamundi fet per fra Andreas Walsperger de l'orde de Sant Benet de Salzburg el 1448 a Constança. El S està dalt i l'E a l'esquerra. La gran península de  l'E és Sud-amèrica. El gran castell representa el Paradís Terrenal, situat al N de Sud-amèrica. Es conserva a la Biblioteca Vaticana. En aquest mapa veiem el mar Roig i Aràbia, el Golf Pèrsic i l'Índia, el Golf de Bengala i la península de Malacca  identificada pel seu nom Quersonès d'Or,  que ja figurava en els mapes de Marí de Tir i de Claudi Ptolomeu.

El gran golf que segueix és l'Oceà Pacífic, reduït a la vigèsima part de la seua extensió perquè esta copiat del mapa de Ptolomeo. A l'E del Pacífic, com en els mapes del s. XVI i en el de Martellus, trobam la gran península del SE asiàtic: La Cua del Dragó; és a dir, Amèrica del Sud.

Brúixola / Brújula / Compass (Cortesía: Fundació Jaume I, Nadal, 1991)


WASLPERGER I CRISTÒFOR COLOM 

Veritablement, impressiona la  capacitat d'observació de Paul Gallez, fruit d'anàlisis profundes i desapassionades, i anam a veure un altre exemple important en posar de manifest que Colom tenia en el seu poder una còpia del mapa de Walsperger.

Sabut és que durant el tercer viatge el 1498, Colom arribà al Golf de Paria, entre l'illa de Trinitat i Veneçuela, a la que batejà amb el nom de Terra de Gràcia, i va veure el braç occidental de la desembocadura del riu Orinoco, Cristòfor Colom va escriure després al Reis  Catòlics i els va donar compte d'haver descobert “un río que sale del Paraíso”.

Alguns historiadors de renom, entre ells Antonio Rumeu de Armas, en no trobar cap explicació a aquesta afirmació, arribaren a la conclusió simplement que “su cerebro delira y presiente haber descubierto el Paraíso Terrenal”.

Sobre aquest tema, en un E-mail del Dr. Gallez rebut el 17 d'abril de 2003, em  deia que “Rumeu de Armas ha llegado, como muchos cadémicos, a una edad en la que por lo general no se admiten más novedades. La Ciencia debe  quedar como ellos la han conocido; es decir, que se oponen al progreso”.

Però  afirma Paul Gallez que la seua interpretació cartogràfica demostra, pel contrari, que el castell feudal cobreix, en el Walsperger, la desembocadura del riu Orinoco i que, en indicar la proximitat del Paradís, Cristòfor Colom s'ha  limitat a llegir correctament els seus mapes.

COLOM I LA TERRA EN FORMA DE PERA

Només que sigui de passada,  vull recordar que en la Relació del Tercer Viatge, a més de la referència al Paradís Terrenal,  Colom va escriure, respecte a la forma de la Terra:  “... y fallé que no era redondo [el Món] de la forma que escriben, salvo que es de forma de una pera que sea toda muy redonda, salvo allí donde tiene el pezón, que allí tiene más alto...”.

Fra Bartolomé de las Casas, a qui podem perdonar perquè quan vivia no podia saber la veritat científica, digué el següent: “Y así parece que el Almirante no argüía bien, por aquellas razones, que la tierra fuese redonda...”.

En canvi, l'acadèmic Juan Manzano Manzano, quan comenta el  tercer viatge colombí i l'esfericitat de la Terra, diu: “... en el curso de la cual pudo comprobar ¡pobre hombre! Que el hemisferio oriental presentaba por debajo del Ecuador un resalte o pináculo semejante a la figura de un seno de mujer, en el cual creyó que se encontraba en el Paraíso Terrenal”.

El cas és que Cristòfor Colom tenia raó, i no deixa de ser un gran problema que en el s. XV el nostre navegant tengués uns coneixements científics extraordinaris que es conegueren l'any 1958. De moment, a l'igual que trobar  dibuixada la xarxa fluvial de Sud-amèrica en un mapa del s. XV, no deixa de ser un gran misteri i no hi ha explicació.

I si abans he dit que Colom tenia raó és perquè he investigat aquest tema. José María Torroja Menéndez, el 25 de juny de 1969, en un discurs llegit davant  la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales digué  textualment: “Los primeros resultados de la forma de la Tierra fueron logrados a  partir de las observaciones del satélite Vanguard I [...] confirmándose así lo que Colón había intuido , que la forma de la Tierra debía tener forma de una pera, en la crónica del tercer viaje”.

El cert és que  no hauríem d'estranyar-nos. Com diu el Prof. Paul Gallez: “Los jóvenes rebeldes son renovadores, mientras que los viejos no quieren poner en duda  las verdades científicas en las cuales han creído toda su vida”.

BIBLIOGRAFIA

Paul Gallez: “La Cola del Dragón – América en los mapas antiguos, medievales y renacentistas”, Bahía Blanca (Argentina), Instituto Patagónico, 1990.

Antonio Rumeu de Armas: “La epopeya colombina”, p. 111. En Manuel Gómez Tabanera, “Las raíces de América”, Madrid, Istmo, 1968.

Bartolomé de las Casas: “Historia de las Indias”, Vol. I, pp. 375 y 376,  Biblioteca de Autores Españoles, Madrid, 1957.

José M. Torroja Menéndez: “Geodesia en la era del espacio”, Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales, Madrid, 1969.

Nito Verdera: “La verdad de un nacimiento – Colón ibicenco”, pp. 107-111, Kaydeda, Madrid, 1988.

Paul Gallez: “Predescubrimientos de América”, p.49, Bahía Blanca (Argentina), Instituto Patagónico, 2001.

nitoverdera@arrakis.es